De vegades algunes emocions ens sobrepassen, no es poden qualificar amb paraules: aquestes no són suficients. Tal és el cas de l'Holocaust. A nivell de representació, aquest va ençatar tot un debat que tal vegada mai es clogui i avui dia està encara al dia arrel de les imatges d'horror mostrades als mitjans de comunicació: és ètic mostrar les imatges d'horror? Godard deia que el gran error del cinema havia sigut no assistir a aquells moments històrics de masacre humana que protagonitzaren els jueus i altres col·lectius en mans dels nazis. Altres sostenen el contrari. Un exemple és una obra molt suggerent d'Alfredo Jaar que es pogué veure a l'exposició "En Guerra" (CCCB) que consistia en capses negres tapades que a dintre contenien imatges -verídiques- del genocidi de Ruanda.
En un terme mig trobem la suggerència de Boltanski: Canada era l'habitació on els jueus deixaven la roba abans d'anar a la cambra de gas, Boltnaski ens mostra roba usada que bé podria ser aquella, bé podria ser la nostra... Sense voler caure en la vulgaritat, en el món de l'erotisme ocorre el mateix: sovint és més excitant una imatge eròtica que una pornogràfica. Al parer d'alguns, entre els que m'incloc, la muntanya de cadàvers desnodrits dels camps de concentració és una imatge pornogràfica en sentit negatiu: massa explícita. Fa mal mirar-la, i aquesta és la raó que argumenten els que hi estan a favor: ens ha de fer mal per aprendre, perquè no torni a passar, i tenen raó. Però no oblidem que parlem d'art. On està el límit entre imatge artística i periodística? Entre realitat i ficció? L'art implica una certa estetització de la realitat, i l'estètica no es pot deslligar de l'ètica...
NOTA: Mesos després d'escriure aquest text i amb l'horror ocorregut a Palestina em fa pensar fins quin punt és lícit per part meva parlar en aquests moments de l'holcaust, quan els hereus de les víctimes d'aquest, ells precisament, estan provocant el mateix sofriment a la gent de Gaza. Un horror no lleva l'altre, és clar, però em considero amb el deure de viure el temps present i prioritzar la denúncia d'allò que està succeïnt ara. Quants artistes i de quines maneres ens mostraran la barbàrie soferta pel poble palestí de mans de l'exèrcit israelià? Com Boltanski, els caldrà aguditzar l'ingeni per tractar aquest tema de manera estètica. En aquest sentit i en relació al debat de veure o no imatges d'horror, fa unes setmanes em van arribar a les mans fotografies de palestins assassinats, majoritàriament nins, que no vaig poder soportar mirar. Me les van enviar perquè les reenviés a mode de denúncia, però feren tota sensibilitat, almenys la meva, pel que vaig optar per l'opció d'Alfredo Jaar: no les vaig enviar, però les guardo, les conservo com la prova d'un crim.
Text de: Bel Maria Galmés
Agraïments: Xavier Antich
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada