RECREART.

En los márgenes.

2011-08-19T03:40:00.000-07:00

La pintura me aburre. Me aburre a no ser que esté dotada de una insólita belleza o de aquel “nosequé” que te toca las entrañas. No es fácil hoy en día experimentar esa sensación, en un escenario donde proliferan los cantantes y pintores y, sin embargo, escasea la música y el arte.
Tal vez porque la pintura me aburre o por mi inclinación hacia el arte conceptual – cuestiones que seguramente van parejas- me atrae la pintura que roza los

márgenes, aquella que se rebela contra su propio ser y se niega a quedarse en simple lienzo, sin dejar de ser, por ello, pintura. Eso no es nuevo, desde las primeras vanguardias se ha dado de formas dispares: bien sea a través de la propia materia, añadiendo, por ejemplo, elementos no pictóricos, como el caso del collage cubista, o desde un intento de superación del soporte tradicional, valgan como ejemplo las free standing paintings de Joan Junyer. En más escasas ocasiones podemos encontrar pintura cargada de un fuerte contenido filosófico, como en la obra de Julie Mehretu. Todo ello convive hoy en día con la pintura más pura, a veces dotada de gran fuerza y otras rozando lo que ha dado por llamarse “la estética Zen”, como la obra de Domenico Bianchi, que es, en verdad, de una exquisita delicadeza.
Esa delicadeza la encontramos en la obra de Jorge Cabral, que también se ha catalogado de Zen, cuestión que a mi entender es secundaria aunque no por ello menos cierta. La quietud en el conjunto de la obra de este artista viene dada por el predominio del vacío, un vacío repleto de connotaciones.

En toda su obra encontramos un elemento común: la rama. El árbol diseccionado hasta el límite deviniendo en ocasiones una maraña de ramas perfectamente definidas, en otras sólo se asoman en los márgenes, en otras las ramas son reales: restos de incendios forestales que el artista rescata y presenta otorgándoles un nuevo valor. Sobre lienzo, papel o madera- también maderas recicladas- la rama en ocasiones comparte espacio con fragmentos monocromos, acentuando así un cierto aire abstracto del que participa la maraña de ramas. No es casual que el artista antes practicara la pintura abstracta, su obra ha sufrido el proceso inverso al de Mondrian, que pasó del árbol a la abstracción. Tal vez sea en la quietud donde comulgan una cosa y otra, aquella paz que se respira en el ocaso visto a través de las ramas quietas de los árboles, perfectamente delimitadas a contraluz, de manera que parecen irreales, casi abstractas. A eso me recuerdan algunas obras de Jorge Cabral.

El encanto de esas obras viene dado por la poética del detalle, el detalle de una rama, de un tronco, a veces yuxtapuestos en pequeños fragmentos de madera alineados formando un conjunto que parece un muestrario de quietudes; otras veces asomando en los márgenes, dejando el centro del cuadro vacío, de pura pintura, mientras que se asoman en los lados algunas ramas aquí i allá sugiriendo al espectador una continuación del lienzo que él mismo deberá imaginar, porque el lienzo no es centro sino margen, he aquí la poética del detalle, el encanto del margen, la belleza de la contención.

Estas obras adquieren connotaciones conceptuales, obligan al espectador a participar, a completarlas, desde la pura pintura pero también a través de otras obras no exentas de ironía, como la que presenta un marco vacío, el típico marco dorado de sala de exposiciones tradicional, pintado en un extremo con una pequeña rama, que en su interior presenta una rama real, sobre un soporte de jabón natural, una rama de un incendio forestal convertida en escultura y enmarcada. En la misma línea encontramos la obra “Naturaleza muerta o conserva natural”, consistente en fragmentos de ramas quemadas dentro de tarros de cristal, mezcladas con otras materias naturales, la ironía viene dada por el título, con un guiño, junto a aquel marco, a la historia del arte.

Las luces también se han hecho un hueco en su obra más reciente, como un neón que deviene la copa de un árbol, o algunas lámparas circulares con ramas pintadas en su interior, otorgando calidez al siempre presente aire de quietud que muestra el conjunto de la obra de Jorge Cabral, aquella quietud en que la figuración deviene abstracción, como se manifiesta la naturaleza en los momentos realmente bellos, en los detalles insignificantes, en los vacíos y en los márgenes.

Bel Maria Galmés Burguesa
Agost, 2011

EXPOSICIÓ "Bikes"

2011-04-08T01:10:00.000-07:00

Exposició “Bikes” de Tomeu Estelrich.
Centre Cultural La Misericòrdia, planta segona
Plaça Hospital, 4
Fins dia 30 d’abril.
Visites guiades: 13, 20 i 27 d’abril, a les 18’00.

Malgrat el títol, aquesta no és una exposició de bicicletes, sinó d’escultures, però tampoc és solament una exposició d’escultures, sinó d’històries, la història d’un tros de marès que un dia es va treure per fer un pou, la història d’una peça d’uns esterrossadors, la d’un tub de plom que un dia fou una canonada… I és que en aquestes bicicletes, patinets i botadors –vegis el factor lúdic com a denominador comú, un factor lúdic que, per altra banda, és intrínsec de l’art- estan latents moltes històries particulars, no solament la que cada objecte rossegava sinó la nova vida que els és atorgada per la mà de l’artista, que els dota de nous significats, d’una nova vida, ara com integrants d’una obra d’art.

Es tracta, al meu entendre, d’un acte romàntic, allunyat d’aquella voluntat política que es donà en les primeres escultures –ara fa un segle- realitzades amb objectes trobats. El resultat és també molt diferent, d’un tractament molt acurat, on no hi ha res superflu -ni el rovell del ferro-, on cada peça que conforma una obra té la seva raó de ser. En les escultures d’en Tomeu els xassís de bicicleta o les pedres de batre es barregen amb la paciència del ceramista qui, a més, ha cosit les peces com els nostres padrins cosien els cossis d’un temps, els ribells de matances –ara, també, en un acte romàntic- es sent el cruixir del paper de vidre gratant la pedra, el tall del full al metall… com ens mostra, per cert, un altre artista, Alexandre de Follin, en el magnífic documental que ha realitzat per aquesta exposició.

El resultat són aquestes peces portentoses i precioses que sembla –expressament- que faci anys que siguin allà i, a la vegada, ens fan volar amb les seves formes impossibles, ens fan viatjar, amb la imaginació, a indrets literaris. No podem deixar d’esmentar la literatura, que està present sempre en l’obra d’en Tomeu, i aquí es manifesta de manera evident en les cites que donen títol a les obres i de manera més vetllada en el sentit darrer d’aquesta exposició, que ens parla, en darrera instància, del viatge. El vehicle és l’excusa, el punt de partida, d’un viatge més o menys metafòric i què és la literatura sinó un viatge, si més no, la narració del viatge? I en aquest cas el vehicle, la bicicleta, és l’expressió d’una actitud, aquella que permet –com l’art- assaborir el viatge.

TEXTOS D'EXPOSICIONS

2011-03-29T09:52:00.000-07:00

En motiu de l'exposició que s'inaugurarà dissabte a l'Església Vella, comparteixo el text que vaig realitzar a ESCAP, Centre d'Art i Paisatge en motiu de l'exposició de Ferran Aguiló ara farà dos anys.

L’art és una estratègia contra l’estranyesa del món
Hans Robert JAUSS

L’obra de Ferran Aguiló fa que certes etiquetes i conceptes artístics quedin vacus, irrisoris. Es podria emparentar amb l’art povera per l’ús de materials pobres com la llana o el plàstic, o parlar de la modernitat implícita en l’ús de materials “extra-artístics” que es donà en els anys 60 dins la línia rupturista amb l’escultura tradicional, aquella escultura de pedestal, associada a materials nobles i a la idea de monument... Fins i tot, lligant amb l’ocasió d’aquesta exposició en un centre d’art i paisatge, es podria fer venir bé i parlar de l’ecologia implícita en el gest de reciclatge... Però tot això esdevindrien paraules buides d’historiador àvid d’encasellar i, tanmateix, poc ens diria de l’obra d’aquest artista.

El fet que els materials de les seves escultures siguin sovint objectes trobats s’allunya d’aquell gest irreverent inaugurat per Duchamp i no respon tampoc a una voluntat expressa de reciclar, sinó a una necessitat, la de crear. L’ús de ferros, canonades, somiers o llana en l’obra de Ferran Aguiló és tan senzill com que estan allà, com el fasser al corral i les canyes devora el safreig. L’art de Ferran Aguiló simplement ocorre, i en tant que necessari –és dir, autèntic- defuig discursos superflus.

En aquest sentit tampoc s’escau la contraposició figuració – abstracció que s’ha volgut veure alguna vegada en la seva obra. La figuració respondria suposadament a una etapa anterior o a algunes obres puntuals, mentre que l’abstracció vendria donada pel predomini del cercle en l’obra més recent. El conjunt de la seva obra transcendeix aquests clixés perquè en ella tot es barreja: el crit surt de l’arbre , el cercle és també un para-sol... La mateixa idea de cosmos hi ha en una fulla de fasser que en l’aparent buit del cercle, en una arrel que en la immensitat del cel estelat.

L’artista ens convida a mirar el cel, en l’obra que és un somier flanquejat per dos cercles, dels que surten unes primes arrels – o són tentacles d’algun animal marí?-. Res no és casual. És prou coneguda la simbologia del cercle en relació amb l’univers: el temps cíclic, la unicitat... la forma perfecta dels grecs. Perquè encara que en altres obres es cerqui l’Origen s’intueix que aquest potser no existeix o no s’ajusta a la idea de temps que hi ha en la nostra ment, un origen lligat a unes arrels, a una illa, a un temps lineal, a una història particular.

Diuen que la veritat està en el nostre interior, que és de llana: càlid i blanet. “Tocar el centre es fer diana” –diu l’artista- però s’interposa l’exterioritat, l’aparença i la complexitat de les relacions, la Separació i l’Enfrontament. Quin camí s’ha de recórrer per trobar l’Origen? Cap a dins, que allò particular conté l’universal.

L’art de Ferran Aguiló no es mental, sinó que apel•la a la consciència. Tal vegada és per això que defuig la verborrea del crític. Des de l’emoció –el Goig, el Desig... – convida a la reflexió, a demorar-se: aquell demorar-se que, en l’experiència estètica, fa que ens connectem amb l’eternitat, que ens dóna una certa idea del món, la que cadascú vulgui trobar. Es diu que la tasca del crític d’art consisteix en reprendre el discurs de l’artista on aquest l’ha deixat, jo avui prefereixo tombar-me a mirar el cel, en silenci.

Text de: Bel Maria Galmés Burguera

RECREART I ELS NINS

2009-12-18T03:50:00.001-08:00

LA SAVIESA DELS MÉS JOVES
Amb aquesta imatge es constata, una vegada més, la intel·ligència dels nins i nines, sovint subestimada. L'art esdevé un gran estímul per a ells i es connecta directament amb la seva intuïció. Resulta que la majoria de nins i nines que veuen aquesta imatge, generalment de primer i segon de primària i alguns d'infantil, exclamen: "És una estàtua!". No és així, és una pintura, però van gens mal encaminats.
Es tracta del retrat de Giovanna Tornabuoni que realitzà Ghirlandaio l'any 1488, ben entrat el Quatroccento italià. El Renaixement italià suposà - després de l'època medieval- un tornada al món clàssic grecollatí, es tornaren a les fonts de l'Antiga Grècia i Roma: Vitruvi, el cànon de bellesa... L'home esdevé el centre del món i a aquest canvi l'acompanya el retrat, pràcticament intexistent durant l'Edat Mitjana. Els renaixentistes prengueren com a model els antics retrats romans, i es desenvolupà un subgènere que ha esdevingut prototípic del renaixement italià: el retrat de perfil. La Roma Antiga ens ha llegat grans retrats, alguns pintats al fresc però majoritàriament busts i escultures. Per al retrat de perfil s'inspiraren en els retrats de les monedes. No és estrany, doncs, que aquest hieratisme que desprèn Giovanna Tornabuoni recordi a una escultura.

RECREART AMB ELS DRETS HUMANS

2009-11-18T06:22:00.000-08:00

Recreart ha tengut el plaer de fer-se càrrec de la didàctica de l'exposició "Utopia? L'art amb els drets humans", comissariada per Tomeu Simonet . És una exposició itinerant que s'ha pogut veure a Alaró, al Casal Son Tugores, properament, dia 12 de desembre, s'inaugurarà a l'Auditòrim Sa Màniga de Cala Millor i més endavant itinerarà a Sa Pobla - Museu Can Planas- i a Inca. Ha estat un goig poder treballar amb les obres tan interessants que mostra aquesta exposició i amb artistes de primera fila com Alfredo Jaar, Joan Fontcuberta, KCHO, Alicia Framis, etc. Quan l'art tracta específicament els drets humans sents que la didàctica val més la pena que mai, que l'art serveix per alguna cosa més que estar penjat a una paret: l'art ens ensenya molt de la vida i aquesta exposició magnífica ho posa de manifest. És una vertadera llàstima que els mitjans de comunicació no se n'hagin fet més ressò, doncs feia molt que no es podia gaudir a la nostra illa d'una exposició d'aquesta coherència i qualitat.

TEMARI DEL CURS: "Parlem d'art? El retrat".

2009-04-03T02:49:00.000-07:00

PER QUÈ ENS RETRATEM?
EL RETRAT I LA MORT: Ens retratem per no caure en l’oblit. Els primers retrats de la història estan vinculats a la mort i a monuments funeraris.

LES FUNCIONS DEL RETRAT: En determinats contextos el retrat ha esdevingut quelcom utilitari per part del retratat: per al coneixement, la publicitat, etc.

RERE LA PISTA: HISTÒRIES QUE ENS CONTEN I QUE ENS OCULTEN ELS RETRATS:
Rere cada retrat s’amaga almenys una història: la del retratat, de vegades també la del retratista i la que propicià el retrat. Alhora, és evident que els retrats constitueixen documents històrics de rellevància. Sovint el que ens oculten els retrats és el que els fa més interessants.

PERSONA O PERSONATGE?
La funció propagandística que ha adquirit sovint el retrat de la mà de les classes benestants fa que davant molts retrats ens adonem que no interessa tant recordar la persona com fer incís en el status social del personatge.

RETRAT O DISFRESSA?
En relació al punt anterior, la funció propagandística que assoleix el retrat en ocasions porta als retratats a fer-se representar com qui no són, sovint equiparant-se a personatges mitològics. La disfressa o fals autoretrat és també un recurs adoptat per alguns artistes contemporanis per tractar altres qüestions.

L’AUTORETRAT I ALTRES ÉSSERS ESTIMATS:
En l’altre extrem, el de les persones, trobem l’autoretrat usualment com la recerca de la veritat. Quan els artistes es retraten a ells mateixos o als seus éssers estimats és quan ens trobem davant retrats de persones. Són els retrats sincers. Alhora, l’autoretrat esdevé tot un subgènere dins el retrat.

DEL RETRAT AL SERVEI DEL PODER A LA DEMOCRATIZACIÓ DEL RETRAT:
El retrat ha sofert un procés de democratització en el que la invenció de la fotografia hi juga un paper fonamental.

DE LA MÍMESI A LA LLIURE EXPRESSIÓ: EL PAPER DE LA FOTOGRAFIA EN L’EVOLUCIÓ DEL RETRAT PICTÒRIC
Tradicionalment l’art ha volgut imitar la natura (mímesi), és dir, representar fidelment la realitat. L’aparició de la fotografia marca un abans i un després en aquest sentit: allibera la pintura del deure de representar i li permet explorar nous camps com l’expressió i l’ús introspectiu o aleatori del color fins arribar a l’abstracció.

EL RETRAT COM EXCUSA
En l’art contemporani, a partir dels anys 60, molts i moltes artistes, empren el retrat – i sobretot l’autoretrat- com excusa per transmetre idees, conceptes, per reivindicar posicionaments i per combatre desigualtats socials.

QUI MIRA A QUI? RETRATS QUE ENS APEL·LEN COM ESPECTADORS:
Els retrats es feien i es fan generalment per tal de ser contemplats. Un cop retratada la persona esdevé objecte de contemplació, als museus, a les cases, als palaus... malgrat hi ha retrats que ens fan donar compte que els estem mirant, que ens desafien i ens miren a nosaltres. En darrera instància, ens fan prendre consciència del nostre paper com espectadors: ens posicionen.

ELS LÍMITS DEL RETRAT:
La disparitat de tècniques, determinades pràctiques artístiques radicals de l’actualitat o, simplement, la idealització del retratat fa que ens preguntem sovint si estem realment davant d’un retrat. Quan podem parlar o deixar de parlar de retrats?

Curs impartit per Isabel Maria Galmés al Casal Son Tugores d'Alaró.

UN TRAVESTI DEL SEGLE XVIII

2009-04-03T02:34:00.000-07:00

RIGAUD,

Retrat de LLuís XIV, 1701

Per alguns dels alumnes de 2n cicle de primària del CP Joan Mas de Pollença, Lluís XIV era un travesti. Fa gràcia. No fa molts anys es parlava, i hi ha qui encara ho fa, d’estil Lluís XIV, així com de l’estil isabelí… semblen expressions ràncies, si més no acadèmiques. Aquestes nomenclatures no eren gratuïtes. Les corts i els reis marcaven les modes. Si ens remuntéssim a l’origen de les sabates de tacó –l’element més aparentment femení que porta el monarca- veuríem com fou precisament ell el precursor d’aquest tipus de calçat, a causa del complex que li podia provocar la seva baixa estatura: el seu ego no podia tolerar que ningú el mirés per sobre l’espatlla. Per això es feu enlairar sobre uns tacons.
L’anècdota de com els nins qualifiquen Lluís XIV de travesti ens conta moltes coses. La més evident és com les obres d’art i concretament els retrats evidencien els canvis de modes, usos i costums en les diferents èpoques històriques i, per tant, el gran valor documental que tenen. Alhora, el canvi de mentalitat d’una època a una altra, el fet que qui abans provocava reverències ara provoqui rialles en els més joves. En primera instància pot fer gràcia l’ocurrència dels nins, però si l’analitzem denota una mentalitat molt encaselladora per trobar-nos en el segle XXI, i és aquella mentalitat divisòria entre aparença masculina i aparença femenina, un tant emparentada amb la idea retro de blau per ells i rosa per elles que resulta que encara hi ha qui té en compte. Els pantis i els tacons són peçes de vestit femenines en l’inconscient col·lectiu, i els mascles que els porten tenen un nom: travestis. Contra aquest encasellament, aquests clixés preestablerts, és contra el que lluita fa dècades la teoria queer. Es tracta d’una branca del feminisme més crítica i radical que, entre altres coses, fa incís en com en el llenguatge -l’autodenominació queer és tota una declaració d’intencions- és el primer símptoma per detectar les discriminacions sexistes i els clixés excessivament rígids de la nostra societat respecte al que es suposa que ha de ser femení i masculí. I és que el llenguatge diu molt de la societat que el genera. Les queer aboguen per la indistinció entre masculí i femení, per l’eliminació d’etiquetes, l’hibridisme, l’androgínia... per fer-ne un resum ràpid i superficial.
Tal vegada podria sonar un poc pedant “estil Lluís XIV”, un tant retrògrad per una orella jove, i si ho pensem és força més tolerant o s’ajusta més a la realitat que dir que era un travesti. És força irònic que la imatge d’un tirà tal com el rei Sol, amb tot el que implica la seva figura, ens doni després de tres segles una lliçó de tolerància.
Per altra banda em pregunto: devia existir la paraula travesti o algun equivalent en aquella època? Perquè, si vols conèixer una societat, analitza el seu llenguatge: el que pots descobrir... és collonut! (vagi per dit).

Text de: Bel Maria Galmés

LA VERITAT EN L'ART DE PEP BONET

2009-02-18T03:02:00.000-08:00

ENHORABONA al mallorquí Pep Bonet pel seu recent premi a World Press Photo, tot un honor. El fotògraf colonier guanyà el 2n premi en la modalitat de retrat, tema que ens interessa molt en aquest blog. Precisament hi ha pocs retrats que em copsin tant com els de Pep Bonet.
Ell va dir, en una conferència al CCCB, que ens mostra el seu punt de vista, en aquest sentit no negava que s’apropés a la ficció, cercant donar una visió parcial i subjectiva per tal d’impactar a l’espectador. Quina representació, al llarg de la història, es pot deslligar de l’elecció de l’artista? Tot artista, per més objectiu que pretengui ser, elegeix el que representa, fins i tot quan li era encarregat. Recordem els orígens etimològics: llegir (la realitat) és elegir. Recordem també la màxima de Leonardo: “res no existeix sense l’ull del que mira” o é cosa mentale. En aquest sentit tot art és subjectiu i personal, en el grau i la manera en que es realitza, en que es materialitza la visió de l’artista d’una parcel·la de realitat, aquí és on radica o manca la genialitat.
La fotografia suposa la democratització de l’art i especialment del retrat, la seva reproductibilitat tècnica –ja augurava Walter Benjamin- la fa accessible a un major nombre de persones i l’allunya de l’especulació econòmica que es dóna en pintura, motivada per aquella “aura” d’autenticitat gairebé equiparable a l’aureola religiosa: l’obra mestra que s’ha de venerar…en la nova religió de l’art.
Però la democratització de l’art en mans de Pep Bonet va més enllà i aquesta és la seva grandesa: Pep Bonet és d’aquells artistes que donen veu. Gràcies a ells s’evidencia una realitat social fins aleshores desconeguda, silenciada, marginada. Pep Bonet amb el seu objectiu ha donat veu a persones d’arreu de mig món, especialment a Àfrica, que d’altra manera mai n’haurien tingut. Els dignifica amb el seu objectiu, els retorna una dignitat que els pertoca com éssers humans però que havien perdut per les circumstàncies que envolten la seva vida, sigui per una guerra, per la malaltia de la SIDA, per la misèria i la fam… Aquí radica la veritat del seu art, que el fa ART. Per més que ell adopti un punt de vista o un altre, són els protagonistes dels seus retrats, com Javiercito –alies Scarlet Ruby-, el de la fotografia de la part superior: un nin de 12 anys que es prostitueix a Honduras, qui ens parlen, ens interpel·len. I és que els retratats de Pep Bonet no ens deixen en pau, no permeten que els oblidem un cop deixada de mirar la seva fotografia, són aquells retrats que ens interpel·len com espectadors, que ens posicionen. Aquí entra la intervenció de l’artista: manipulació de la realitat o elecció (lectura) de la veritat? Per a mi, simplement, art. Un exemple més que no hi ha estètica possible sense ètica.
Més imatges i informació a: www.pepbonet.com

Text de: Bel Maria Galmés Burguera

Les emocions dels alumnes de Can Pastilla II

2009-02-18T02:32:00.000-08:00

Aquest dibuix, d'un alumne de 6è del C.P. Can Pastilla, es titula "Soledat". De vegades la senzillesa en la representació o l'expressió de les coses diu moltes més coses que si es vol mostrar tot. El considero profundament emotiu. Recorda, a la vegada, la filosofia zen segons la qual, "menys és més"

Les emocions dels alumnes de Can Pastilla

2009-02-18T01:58:00.000-08:00

Els alumnes de 6è curs del C.P. Can Pastilla expressaren les seves emocions de diverses maneres, com veiem sempre: cadascú a la seva manera. Algunes més evidents... i altres no tant.

El cor ha esdevingut el logotip de l'amor. Vàrem aprendre que les emocions es poden representar i expressar, que no és el mateix. En aquest cas es representa més que s'expressa.

Expressar una emoció és més personal, i es pot expressar de tantes maneres com persones hi ha.

Una de... PAISATGE

2008-10-21T04:56:00.001-07:00

BLEDA I ROSA, "Sagunto, primavera de 219 a.C.", de la sèrie "CAMPS DE BATALLA".

El fet que el terme paisatge remeti a un gènere pictòric pot donar lloc a equívocs i encasellar injustament aquest tema tan ric, variat i interdisciplinar. Tota una sèrie de pràctiques artístiques posen de manifest com el paisatge és molt més que susceptible de ser representat. Ja dins l'àmbit representatiu trobem infinites avariants: paisatges romàntics, realistes, puntillistes, expressionistes, surrealistes... Però la relació de l'art amb el paisatge va molt més enllà, especialment des dels anys 60 del segle XX, i l'art pot també intervenir en el paisatge, el pot manipular, interpretar, investigar... Molt més subtil que tot això -i d'aquí la seva grandesa- és el tractament que donen els artistes Bleda i Rosa al paisatge en la sèrie "Camps de batalla": recorren tota la geografia espanyola (en el cas d'altres sèries també recorren altres països) i fotografien indrets on han ocorregut batalles en algun moment de la història. Aquesta en concret ens remet a un temps molt llunyà. Aquest acte transcendeix el paisatge, que esdevé -com el retrat en aquella fotografia de Nan Goldin- una excusa, una excusa per parlar del record, de la memòria, del que evoquen els llocs, del temps que transcorre i esborra els fets, del joc entre realitat i aparença... si bé la presentació impecable i de gran format amb que transmeten aquests camps de batalla fa del paisatge també un element important en la seva obra. El paisatge és molt més del que es veu.

Text de: Bel Maria Galmés

Una de... RETRAT

2008-10-21T04:05:00.001-07:00

Nan Goldin: "Retrat un mes després de ser apallissada", 1984
EL RETRAT-DENÚNCIA
Aquest retrat forma part del grup de retrats que he batejat amb el nom de "Retrat com excusa" i correspon a aquells retrats, especialment els realitzats en els anys 60 i majoritàriament per artistes dones, que servien d'excusa per tractar altres temes. Són retrats emparemtats amb l'art conteptual. L'art conceptual prioritza en concepte en detriment de l'objecte, del que sovint prescindeix. El contingut en detriment del continent. En aquest cas -tot i que no es pot parlar d'art conceptual- el continent és estratègicament important, és el reclam per a la reflexió. Molts i moltes artistes dels anys 60 empraren el retrat i especialment l'autoretrat per a la reivindicació de temes de caire social i també per a la denúncia, com és el cas de Nan Goldin. Aquesta imatge no ens deixa indiferents i és el que persegueix. Per tant no apel·la sols a l'intel·lecte, sinó també a la nostra sensibilitat. L'artista ho mostra, a partir d'aquí cada qual és lliure de pensar i de fer el que trobi oportú. Alguns giraran la cara a una altra banda, al·legant que això no és art perquè no hi ha bellesa. Però sens dubte aquests mateixos se'n recordaran més d'aquesta imatge que de qualsevol altre rostre formós que hagin pogut veure en un anunci publicitari.
Text: Bel Maria Galmés

Una de... EMOCIONS

2008-10-09T00:06:00.000-07:00

EL CRIT
És difícil prescindir d'aquesta imatge quan es tracten les emocions en l'art. El crit d'Edward Munch. El gran precedent dels expressionistes, els pintors de les emocions, de l'expressió dels sentiments. Tan un com els altres es servien especialment del color per a la plasmació de l'estat anímic. És curiós, però, com es dóna una espècie de contradicció entre els sentiments que transmet aquesta pintura, tan per la figura central com pel títol
-d'angoixa, desesperació... - amb els colors emprats: groc i taronja, colors generalment associats a l'alegria i el bon humor, al sol. Estan entre els colors preferits pels nins, no abans de l'aclamat vermell, és clar. Però si recorrem a les arrels etimològiques -que expliquen tantes coses de la vida- trobarem un fet ben curiós: en anglès "cridar" i "groc" comparteixen la mateixa arrel etimològica: crit es diu yell (cridar to yell), com yellow: groc.
Això ens remet a l'expressió en català de "colors cridaners" (o en espanyol colores chillones), curiosa expressió tenint en compte que els crits ens entren per l'oïda i, malgrat, l'apliquem solament als colors que percebem per la vista. Tot i que la impressió que ens fa cada color és molt subjectiva, aquests colors solen estar emparemtats amb els colors "alegres" (gammes de vermells i groc, colors càlids generalment).
Val a dir que amb els nins aquesta pintura té un gran èxit, molts d'ells consideren que el personatge que crida és un fantasma -tal vegada per l'aparença un poc etèria del seu cos-, mentre que altres fan elaborades teories de per què crida, generalment vinculades als dos personatges (vaquers, segons molts nins) del fons. També els agrada molt sentir la història del robament del quadre al Museu Munch d'Oslo.
Text de: Bel Maria Galmés

UNA DE... PAISATGE

2008-10-08T06:26:00.001-07:00

... COM QUI NO VOL LA COSA...
Al segle XV el terme “artista” tot just es començava a perfilar i encara estava molt allunyat de la idea que en tenim avui. La idea d’artista era més propera a la d’artesà. Haurien de passar segles perquè l’artista creés el que li vengués en gana – exceptuant-nes els esbossos i estudis que, a la llarga, han esdevingut obres d’art com, per exemple, el retrat al carbó que feu Albert Durero a la seva mare, els autoretrats de Leonardo, per no dir tots els seus esbossos-. Pensem que els materials eren cars, i els artistes realitzaven les teles que els encarregaven, per tant, havien de pintar i esculpir el que els era encomanat. Així i tot no podien evitar exprimir al màxim l’espai de llibertat que els era atorgat. En aquesta època -i fins el segle XIX- el paisatge era un gènere menyspreat en l’art. Tot i així, Jan Van Eyck, com molts altres artistes, no podien evitar captar la bellesa de la natura i recrear-se en la seva representació minuciosa, com no podia ser d’altra manera en el cas d’un pintor flamenc.
Vegem-ne aquest altre detall on es pot apreciar el virtuosisme del pinzell de Jan van Eyck.

Així, des del segle XV, els pintors més agosarats, inquiets o, simplement, admirats pels paisatges, començaren a obrir finestres en pintures d’altres temàtiques (mitològiques, religioses i històriques especialment) per a poder representar paisatges. En aquesta obra la finestra oberta en una temàtica religiosa ocupa un protagonisme inusitat: esdevé la part central de l’obra i, alhora, el paisatge de fons esdevé el punt de fuga de la perspectiva que es remarca amb les rajoles del sòl. Una obra plenament renaixentista, ara bé: del nord.
Text de: Bel Maria Galmés

Una de... RETRAT o EMOCIONS

2008-09-05T03:47:00.000-07:00

ÀFRICA ENS MIRA
Fotografia de Pep Bonet

La majoria de retrats, especialment els pictòrics, quan els veim penjats als museus, a les cases... sembla que estiguin a la nostra disposició, els retratats semblen models per a ser observats. Però hi ha retrats que inverteixen la situació: ens interpel·len. Passem nosaltres a ser els observats. Potser el més cèlebre en aquest sentit és Las Meninas de Velàzquez. També és el cas d'aquesta fotografia de Pep Bonet, magistralment presa emfatitzant la mirada d'aquest nin de Kènia: aquí no interessava documentar les faccions d'aquest nin, sinó aquests ulls que ens diuen tantes coses. Aquests ulls de vell en un nin, aquests ulls que no hi veuen i ens fan de mirall, als occidentals: mireu Àfrica! No gireu la cara a la realitat, perquè la realitat vos mira. Qui es sent indiferent davant aquesta imatge? On són els límits del retrat? Qui es sent retratat aquí?
Text de: Bel Maria Galmés

UNA DE.... Emocions

2008-09-05T03:24:00.000-07:00

MOSTRAR, AMAGAR O INSINUAR?

De vegades algunes emocions ens sobrepassen, no es poden qualificar amb paraules: aquestes no són suficients. Tal és el cas de l'Holocaust. A nivell de representació, aquest va ençatar tot un debat que tal vegada mai es clogui i avui dia està encara al dia arrel de les imatges d'horror mostrades als mitjans de comunicació: és ètic mostrar les imatges d'horror? Godard deia que el gran error del cinema havia sigut no assistir a aquells moments històrics de masacre humana que protagonitzaren els jueus i altres col·lectius en mans dels nazis. Altres sostenen el contrari. Un exemple és una obra molt suggerent d'Alfredo Jaar que es pogué veure a l'exposició "En Guerra" (CCCB) que consistia en capses negres tapades que a dintre contenien imatges -verídiques- del genocidi de Ruanda.
En un terme mig trobem la suggerència de Boltanski: Canada era l'habitació on els jueus deixaven la roba abans d'anar a la cambra de gas, Boltnaski ens mostra roba usada que bé podria ser aquella, bé podria ser la nostra... Sense voler caure en la vulgaritat, en el món de l'erotisme ocorre el mateix: sovint és més excitant una imatge eròtica que una pornogràfica. Al parer d'alguns, entre els que m'incloc, la muntanya de cadàvers desnodrits dels camps de concentració és una imatge pornogràfica en sentit negatiu: massa explícita. Fa mal mirar-la, i aquesta és la raó que argumenten els que hi estan a favor: ens ha de fer mal per aprendre, perquè no torni a passar, i tenen raó. Però no oblidem que parlem d'art. On està el límit entre imatge artística i periodística? Entre realitat i ficció? L'art implica una certa estetització de la realitat, i l'estètica no es pot deslligar de l'ètica...

NOTA: Mesos després d'escriure aquest text i amb l'horror ocorregut a Palestina em fa pensar fins quin punt és lícit per part meva parlar en aquests moments de l'holcaust, quan els hereus de les víctimes d'aquest, ells precisament, estan provocant el mateix sofriment a la gent de Gaza. Un horror no lleva l'altre, és clar, però em considero amb el deure de viure el temps present i prioritzar la denúncia d'allò que està succeïnt ara. Quants artistes i de quines maneres ens mostraran la barbàrie soferta pel poble palestí de mans de l'exèrcit israelià? Com Boltanski, els caldrà aguditzar l'ingeni per tractar aquest tema de manera estètica. En aquest sentit i en relació al debat de veure o no imatges d'horror, fa unes setmanes em van arribar a les mans fotografies de palestins assassinats, majoritàriament nins, que no vaig poder soportar mirar. Me les van enviar perquè les reenviés a mode de denúncia, però feren tota sensibilitat, almenys la meva, pel que vaig optar per l'opció d'Alfredo Jaar: no les vaig enviar, però les guardo, les conservo com la prova d'un crim.
Text de: Bel Maria Galmés
Agraïments: Xavier Antich

EL RETRAT

2008-08-18T06:38:00.001-07:00

La dama de la permanent.

El retrat és més que un gènere pictòric. L'afany de retratar-se acompanya les persones des dels albors de la història. Tal vegada el desig de perdurabilitat és el que mou a les persones en l'afany de retratar-se. Avui dia amb l'auge de les noves tecnologies i l'excés d'imatges que ens arriben oblidem la seva importància. El retrat comporta una càrrega humanística de gran valor: ens parla, en primera instància, de la persona retratada, però també del retratista, de la tècnica que emprà, de l'època en que es realitzà, hi ha retrats que ho semblen però no són retrats, hi ha pintures amb retrats amagats rere suposats personatges històrics o mitològics, hi ha retrats que són disfresses... Els retrats del passat esdevenen fonts documentals de gran valor. Vegem aquest.

Es tracta de "La dama de la permanent" i és un retrat romà del segle I d. C., és un bust de marbre. El pentinat evidencia que era una dona benestant. Els riços es feien amb un aparell anomenat "calamistrum" que era un ferro ovalat que s'encalentia al caliu i després si embolicava el cabell, les dones benestants tenien una esclava que només s'ocupava del seu aspecte personal. La identitat d'aquesta dona és desconeguda, però ens dóna pistes de tot un món, d'una manera de viure. Es denota l'el·litisme en el fet que l'època romana no ens hagi llegat retrats d'esclaus ni servents. Doncs el retrat també ha sofert el seu propi procés de democratització.

Text de: Bel Maria Galmés

2008-06-17T05:54:00.000-07:00

Recreart és una empresa amb seu a Mallorca que neix amb la voluntat d'oferir un apropament lúdic a l'art de totes les èpoques, amb especial incís en l'art contemporani, el menys conegut. Amb tal propòsit, per recrear-se en l'art, s'agrupen les produccions artístiques per temes, fet que transcendeix el simple fet artístic per abraçar molts altres aspectes de la realitat com és el territori, la identitat, la mirada, la història, la introspecció, etc. L'art no es pot deslligar de la vida i com a tal, ens afecta a tots. Els usuaris dels tallers oferits per Recreart són en certa manera protagonistes ja que el visionat d'obres d'art ens permet parlar de les coses que ens afecten i que ens interessen. L'art no té per què ser el·litista.
Els nins han estat els primers usuaris dels tallers de Recreart i els han enriquit amb les seves aportacions. Perquè tots tenim alguna cosa a dir i les afirmacions dels nins són sovint les més lúcides.
Els temes en que agrupem aquest repàs per la història de l'art, la geografia i el pensament són fins al moment tres:
- El retrat
- Les emocions en l'art
- El paisatge