Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

19 d’ag. 2011

En los márgenes.


La pintura me aburre. Me aburre a no ser que esté dotada de una insólita belleza o de aquel “nosequé” que te toca las entrañas. No es fácil hoy en día experimentar esa sensación, en un escenario donde proliferan los cantantes y pintores y, sin embargo, escasea la música y el arte.
Tal vez porque la pintura me aburre o por mi inclinación hacia el arte conceptual – cuestiones que seguramente van parejas- me atrae la pintura que roza los

márgenes, aquella que se rebela contra su propio ser y se niega a quedarse en simple lienzo, sin dejar de ser, por ello, pintura. Eso no es nuevo, desde las primeras vanguardias se ha dado de formas dispares: bien sea a través de la propia materia, añadiendo, por ejemplo, elementos no pictóricos, como el caso del collage cubista, o desde un intento de superación del soporte tradicional, valgan como ejemplo las free standing paintings de Joan Junyer. En más escasas ocasiones podemos encontrar pintura cargada de un fuerte contenido filosófico, como en la obra de Julie Mehretu. Todo ello convive hoy en día con la pintura más pura, a veces dotada de gran fuerza y otras rozando lo que ha dado por llamarse “la estética Zen”, como la obra de Domenico Bianchi, que es, en verdad, de una exquisita delicadeza.
Esa delicadeza la encontramos en la obra de Jorge Cabral, que también se ha catalogado de Zen, cuestión que a mi entender es secundaria aunque no por ello menos cierta. La quietud en el conjunto de la obra de este artista viene dada por el predominio del vacío, un vacío repleto de connotaciones.

En toda su obra encontramos un elemento común: la rama. El árbol diseccionado hasta el límite deviniendo en ocasiones una maraña de ramas perfectamente definidas, en otras sólo se asoman en los márgenes, en otras las ramas son reales: restos de incendios forestales que el artista rescata y presenta otorgándoles un nuevo valor. Sobre lienzo, papel o madera- también maderas recicladas- la rama en ocasiones comparte espacio con fragmentos monocromos, acentuando así un cierto aire abstracto del que participa la maraña de ramas. No es casual que el artista antes practicara la pintura abstracta, su obra ha sufrido el proceso inverso al de Mondrian, que pasó del árbol a la abstracción. Tal vez sea en la quietud donde comulgan una cosa y otra, aquella paz que se respira en el ocaso visto a través de las ramas quietas de los árboles, perfectamente delimitadas a contraluz, de manera que parecen irreales, casi abstractas. A eso me recuerdan algunas obras de Jorge Cabral.

El encanto de esas obras viene dado por la poética del detalle, el detalle de una rama, de un tronco, a veces yuxtapuestos en pequeños fragmentos de madera alineados formando un conjunto que parece un muestrario de quietudes; otras veces asomando en los márgenes, dejando el centro del cuadro vacío, de pura pintura, mientras que se asoman en los lados algunas ramas aquí i allá sugiriendo al espectador una continuación del lienzo que él mismo deberá imaginar, porque el lienzo no es centro sino margen, he aquí la poética del detalle, el encanto del margen, la belleza de la contención.

Estas obras adquieren connotaciones conceptuales, obligan al espectador a participar, a completarlas, desde la pura pintura pero también a través de otras obras no exentas de ironía, como la que presenta un marco vacío, el típico marco dorado de sala de exposiciones tradicional, pintado en un extremo con una pequeña rama, que en su interior presenta una rama real, sobre un soporte de jabón natural, una rama de un incendio forestal convertida en escultura y enmarcada. En la misma línea encontramos la obra “Naturaleza muerta o conserva natural”, consistente en fragmentos de ramas quemadas dentro de tarros de cristal, mezcladas con otras materias naturales, la ironía viene dada por el título, con un guiño, junto a aquel marco, a la historia del arte.

Las luces también se han hecho un hueco en su obra más reciente, como un neón que deviene la copa de un árbol, o algunas lámparas circulares con ramas pintadas en su interior, otorgando calidez al siempre presente aire de quietud que muestra el conjunto de la obra de Jorge Cabral, aquella quietud en que la figuración deviene abstracción, como se manifiesta la naturaleza en los momentos realmente bellos, en los detalles insignificantes, en los vacíos y en los márgenes.

Bel Maria Galmés Burguesa
Agost, 2011

8 d’abr. 2011

EXPOSICIÓ "Bikes"

Exposició “Bikes” de Tomeu Estelrich.
Centre Cultural La Misericòrdia, planta segona
Plaça Hospital, 4
Fins dia 30 d’abril.
Visites guiades: 13, 20 i 27 d’abril, a les 18’00.



Malgrat el títol, aquesta no és una exposició de bicicletes, sinó d’escultures, però tampoc és solament una exposició d’escultures, sinó d’històries, la història d’un tros de marès que un dia es va treure per fer un pou, la història d’una peça d’uns esterrossadors, la d’un tub de plom que un dia fou una canonada… I és que en aquestes bicicletes, patinets i botadors –vegis el factor lúdic com a denominador comú, un factor lúdic que, per altra banda, és intrínsec de l’art- estan latents moltes històries particulars, no solament la que cada objecte rossegava sinó la nova vida que els és atorgada per la mà de l’artista, que els dota de nous significats, d’una nova vida, ara com integrants d’una obra d’art.

Es tracta, al meu entendre, d’un acte romàntic, allunyat d’aquella voluntat política que es donà en les primeres escultures –ara fa un segle- realitzades amb objectes trobats. El resultat és també molt diferent, d’un tractament molt acurat, on no hi ha res superflu -ni el rovell del ferro-, on cada peça que conforma una obra té la seva raó de ser. En les escultures d’en Tomeu els xassís de bicicleta o les pedres de batre es barregen amb la paciència del ceramista qui, a més, ha cosit les peces com els nostres padrins cosien els cossis d’un temps, els ribells de matances –ara, també, en un acte romàntic- es sent el cruixir del paper de vidre gratant la pedra, el tall del full al metall… com ens mostra, per cert, un altre artista, Alexandre de Follin, en el magnífic documental que ha realitzat per aquesta exposició.

El resultat són aquestes peces portentoses i precioses que sembla –expressament- que faci anys que siguin allà i, a la vegada, ens fan volar amb les seves formes impossibles, ens fan viatjar, amb la imaginació, a indrets literaris. No podem deixar d’esmentar la literatura, que està present sempre en l’obra d’en Tomeu, i aquí es manifesta de manera evident en les cites que donen títol a les obres i de manera més vetllada en el sentit darrer d’aquesta exposició, que ens parla, en darrera instància, del viatge. El vehicle és l’excusa, el punt de partida, d’un viatge més o menys metafòric i què és la literatura sinó un viatge, si més no, la narració del viatge? I en aquest cas el vehicle, la bicicleta, és l’expressió d’una actitud, aquella que permet –com l’art- assaborir el viatge.

29 de març 2011

TEXTOS D'EXPOSICIONS

En motiu de l'exposició que s'inaugurarà dissabte a l'Església Vella, comparteixo el text que vaig realitzar a ESCAP, Centre d'Art i Paisatge en motiu de l'exposició de Ferran Aguiló ara farà dos anys.


L’art és una estratègia contra l’estranyesa del món
Hans Robert JAUSS

L’obra de Ferran Aguiló fa que certes etiquetes i conceptes artístics quedin vacus, irrisoris. Es podria emparentar amb l’art povera per l’ús de materials pobres com la llana o el plàstic, o parlar de la modernitat implícita en l’ús de materials “extra-artístics” que es donà en els anys 60 dins la línia rupturista amb l’escultura tradicional, aquella escultura de pedestal, associada a materials nobles i a la idea de monument... Fins i tot, lligant amb l’ocasió d’aquesta exposició en un centre d’art i paisatge, es podria fer venir bé i parlar de l’ecologia implícita en el gest de reciclatge... Però tot això esdevindrien paraules buides d’historiador àvid d’encasellar i, tanmateix, poc ens diria de l’obra d’aquest artista.

El fet que els materials de les seves escultures siguin sovint objectes trobats s’allunya d’aquell gest irreverent inaugurat per Duchamp i no respon tampoc a una voluntat expressa de reciclar, sinó a una necessitat, la de crear. L’ús de ferros, canonades, somiers o llana en l’obra de Ferran Aguiló és tan senzill com que estan allà, com el fasser al corral i les canyes devora el safreig. L’art de Ferran Aguiló simplement ocorre, i en tant que necessari –és dir, autèntic- defuig discursos superflus.

En aquest sentit tampoc s’escau la contraposició figuració – abstracció que s’ha volgut veure alguna vegada en la seva obra. La figuració respondria suposadament a una etapa anterior o a algunes obres puntuals, mentre que l’abstracció vendria donada pel predomini del cercle en l’obra més recent. El conjunt de la seva obra transcendeix aquests clixés perquè en ella tot es barreja: el crit surt de l’arbre , el cercle és també un para-sol... La mateixa idea de cosmos hi ha en una fulla de fasser que en l’aparent buit del cercle, en una arrel que en la immensitat del cel estelat.

L’artista ens convida a mirar el cel, en l’obra que és un somier flanquejat per dos cercles, dels que surten unes primes arrels – o són tentacles d’algun animal marí?-. Res no és casual. És prou coneguda la simbologia del cercle en relació amb l’univers: el temps cíclic, la unicitat... la forma perfecta dels grecs. Perquè encara que en altres obres es cerqui l’Origen s’intueix que aquest potser no existeix o no s’ajusta a la idea de temps que hi ha en la nostra ment, un origen lligat a unes arrels, a una illa, a un temps lineal, a una història particular.

Diuen que la veritat està en el nostre interior, que és de llana: càlid i blanet. “Tocar el centre es fer diana” –diu l’artista- però s’interposa l’exterioritat, l’aparença i la complexitat de les relacions, la Separació i l’Enfrontament. Quin camí s’ha de recórrer per trobar l’Origen? Cap a dins, que allò particular conté l’universal.

L’art de Ferran Aguiló no es mental, sinó que apel•la a la consciència. Tal vegada és per això que defuig la verborrea del crític. Des de l’emoció –el Goig, el Desig... – convida a la reflexió, a demorar-se: aquell demorar-se que, en l’experiència estètica, fa que ens connectem amb l’eternitat, que ens dóna una certa idea del món, la que cadascú vulgui trobar. Es diu que la tasca del crític d’art consisteix en reprendre el discurs de l’artista on aquest l’ha deixat, jo avui prefereixo tombar-me a mirar el cel, en silenci.

Text de: Bel Maria Galmés Burguera