La pintura me aburre. Me aburre a no ser que esté dotada de una insólita belleza o de aquel “nosequé” que te toca las entrañas. No es fácil hoy en día experimentar esa sensación, en un escenario donde proliferan los cantantes y pintores y, sin embargo, escasea la música y el arte.
Tal vez porque la pintura me aburre o por mi inclinación hacia el arte conceptual – cuestiones que seguramente van parejas- me atrae la pintura que roza los
márgenes, aquella que se rebela contra su propio ser y se niega a quedarse en simple lienzo, sin dejar de ser, por ello, pintura. Eso no es nuevo, desde las primeras vanguardias se ha dado de formas dispares: bien sea a través de la propia materia, añadiendo, por ejemplo, elementos no pictóricos, como el caso del collage cubista, o desde un intento de superación del soporte tradicional, valgan como ejemplo las free standing paintings de Joan Junyer. En más escasas ocasiones podemos encontrar pintura cargada de un fuerte contenido filosófico, como en la obra de Julie Mehretu. Todo ello convive hoy en día con la pintura más pura, a veces dotada de gran fuerza y otras rozando lo que ha dado por llamarse “la estética Zen”, como la obra de Domenico Bianchi, que es, en verdad, de una exquisita delicadeza.
Esa delicadeza la encontramos en la obra de Jorge Cabral, que también se ha catalogado de Zen, cuestión que a mi entender es secundaria aunque no por ello menos cierta. La quietud en el conjunto de la obra de este artista viene dada por el predominio del vacío, un vacío repleto de connotaciones.
En toda su obra encontramos un elemento común: la rama. El árbol diseccionado hasta el límite deviniendo en ocasiones una maraña de ramas perfectamente definidas, en otras sólo se asoman en los márgenes, en otras las ramas son reales: restos de incendios forestales que el artista rescata y presenta otorgándoles un nuevo valor. Sobre lienzo, papel o madera- también maderas recicladas- la rama en ocasiones comparte espacio con fragmentos monocromos, acentuando así un cierto aire abstracto del que participa la maraña de ramas. No es casual que el artista antes practicara la pintura abstracta, su obra ha sufrido el proceso inverso al de Mondrian, que pasó del árbol a la abstracción. Tal vez sea en la quietud donde comulgan una cosa y otra, aquella paz que se respira en el ocaso visto a través de las ramas quietas de los árboles, perfectamente delimitadas a contraluz, de manera que parecen irreales, casi abstractas. A eso me recuerdan algunas obras de Jorge Cabral.
El encanto de esas obras viene dado por la poética del detalle, el detalle de una rama, de un tronco, a veces yuxtapuestos en pequeños fragmentos de madera alineados formando un conjunto que parece un muestrario de quietudes; otras veces asomando en los márgenes, dejando el centro del cuadro vacío, de pura pintura, mientras que se asoman en los lados algunas ramas aquí i allá sugiriendo al espectador una continuación del lienzo que él mismo deberá imaginar, porque el lienzo no es centro sino margen, he aquí la poética del detalle, el encanto del margen, la belleza de la contención.
Estas obras adquieren connotaciones conceptuales, obligan al espectador a participar, a completarlas, desde la pura pintura pero también a través de otras obras no exentas de ironía, como la que presenta un marco vacío, el típico marco dorado de sala de exposiciones tradicional, pintado en un extremo con una pequeña rama, que en su interior presenta una rama real, sobre un soporte de jabón natural, una rama de un incendio forestal convertida en escultura y enmarcada. En la misma línea encontramos la obra “Naturaleza muerta o conserva natural”, consistente en fragmentos de ramas quemadas dentro de tarros de cristal, mezcladas con otras materias naturales, la ironía viene dada por el título, con un guiño, junto a aquel marco, a la historia del arte.
Las luces también se han hecho un hueco en su obra más reciente, como un neón que deviene la copa de un árbol, o algunas lámparas circulares con ramas pintadas en su interior, otorgando calidez al siempre presente aire de quietud que muestra el conjunto de la obra de Jorge Cabral, aquella quietud en que la figuración deviene abstracción, como se manifiesta la naturaleza en los momentos realmente bellos, en los detalles insignificantes, en los vacíos y en los márgenes.
Bel Maria Galmés Burguesa
Agost, 2011
Aquest fet es fa evident en els inquietants i taciturns caps masculins de Patricia Rivera. L’expressionisme es manifesta tan en el resultat com en el modus operandi: com feia Pollock amb la pintura, l’artista deixa anar el subconscient a través del gest enèrgic i immediat dels dits. El material, el fang, li facilita aquesta voluntat d’expressió sense més dilacions, on cap reflexió hi té cabuda. L’escultura de Patrícia Rivera s’ha anat despullant de la perfecció formal, de l’acabat polit i fins i tot de l’essència mateixa de l’escultura -que és la seva tridimensionalitat- a favor d’aquesta sinceritat d’esperit que suposa abocar-ho tot en l’instant creatiu.
Es diu que l’escultura moderna nasqué amb Balzac de Rodin i la conseqüent pèrdua de pedestal, és dir, de la idea d’escultura com a monument. L’obra de Rivera participa d’aquesta modernitat recordant-nos que els clixés decimonònics queden obsolets. Són escultures que reneguen de la seva condició: expressament inacabades, no volen ser recorregudes en tot el seu perímetre, sols volen ser vistes des d’un punt de vista. Són obres que demanen ser llegides tal com s’han fet. No és fàcil captar l’instant en escultura, en aquest sentit és que la transcendeixen.
El resultat inevitablement ens recorda la nerviosa plasticitat de les escultures de Giacometti, així com l’obscura gestualitat d’alguns retrats dels expressionistes alemanys –concretament penso en un autoretrat de Heckel- i, en darrera instància i retrocedint més en el temps, es fa patent la idea de Miquel Àngel –com bé il•lustren els seus “Esclaus”- que l’esperit es fa lloc a través de la matèria.
En l’altre extrem de l’obra de Rivera es situa la de Jorge Cabral, si les escultures d’aquella es regien per l’ímpetu de la immediatesa, les composicions de Cabral destil•len reflexió i paciència, no en va s’ha qualificat de Zen. La versió que ens mostra en aquesta exposició, titulada Caprichos, no és més que una revisió de l’obra anterior, un gest madurat. En aquestes peces, l’artista revisa motius treballats en altres sèries com és la branca de l’arbre i la fusta monòcroma, combinades ara al seu caprici, donant com a resultat unes composicions quasi escultòriques, d’una plasticitat orgànica molt interessant. És per això, en part, que l’obra de Jorge no es pot qualificar exclusivament de pictòrica, doncs les pintures que realitza sovint desafien la idea de pintura tradicional.
No es nova la presència d’allò orgànic en la seva obra, tan pel que fa a l’ús de materials com la fusta o el sabó natural – fins i tot d’elements de la pròpia naturalesa com branques recollides en restes d’incendis forestals- com pels acabats subtils de línies sinuoses i arrodonides, com les pedres que ha arrossegat la mar. Una altra constant en les creacions de l’artista és l’arbre i el seu detall: la branca. Així, la naturalesa esdevé el rerefons de la seva obra, repensada a diferents nivells, ja sigui representada, emulada o evocada. Tal vegada per això és que l’obra de Cabral transmet sempre una certa calma i atorga, altra vegada en contraposició amb l’obra de Rivera, moments de silenci.
Passió i contenció, nervi i calma, renou i silenci, es veuen temperats per la columna, símbol d’allò essencial femení, eix vertebrador: Nanci Fernández és tal vegada la més simbòlica i mental dels tres. Arquitecte de formació, ha trobat en la ceràmica el seu mitjà d’expressió. La columna vertebral esdevé un leitmotiv en tota la seva obra, que gira conceptualment en torn a la pròpia condició femenina amb totes les contradiccions que això implica: la lluita entre l’ésser i la voluntat, la dificultat per conciliar les diferents realitats. El resultat és d’una simplicitat sols aparent.
L’obra de Nanci ha sofert també un procés de maduració. Les figures femenines i simbòliques d’abans, sovint esquemàtiques, altres més explícites, com la dona-bou que representava la força, la dona embolicada amb fils de ferro que la constrenyien o la dona foradada s’han simplificat ara de tal manera que gairebé rosen l’abstracció.
Les seves figures, de formes simples i sinuoses, d’una corporeïtat gairebé etèria –per contradictori que pugui semblar- parteixen d’una idea encisadora, en paraules de l’artista: “la corba que no sóc”. La fascinació per la corba, associada a la figura femenina des de temps ancestrals, és una constant en l’obra de Nanci. Però ara, en aquesta fase madurada que porta a la simplificació de les seves figures, no parteix d’una corba qualsevol. Es tracta de la corba de la base de la columna vertebral: la corba que tot ho sustenta. És el tronc de la dona-arbre, del que neixen totes les seves branques, com la branca-artista o la branca-mare.
En partir d’aquesta corba -símbol depurat de la fortalesa femenina- per realitzar les seves figures, el gest artístic no es limita sols a l’elegància o la simplicitat del detall suggestiu sinó que va més enllà en la recerca de quelcom essencial.
Text de: Bel Maria Galmés Burguera
