Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

18 de des. 2009

RECREART I ELS NINS

LA SAVIESA DELS MÉS JOVES
Amb aquesta imatge es constata, una vegada més, la intel·ligència dels nins i nines, sovint subestimada. L'art esdevé un gran estímul per a ells i es connecta directament amb la seva intuïció. Resulta que la majoria de nins i nines que veuen aquesta imatge, generalment de primer i segon de primària i alguns d'infantil, exclamen: "És una estàtua!". No és així, és una pintura, però van gens mal encaminats.
Es tracta del retrat de Giovanna Tornabuoni que realitzà Ghirlandaio l'any 1488, ben entrat el Quatroccento italià. El Renaixement italià suposà - després de l'època medieval- un tornada al món clàssic grecollatí, es tornaren a les fonts de l'Antiga Grècia i Roma: Vitruvi, el cànon de bellesa... L'home esdevé el centre del món i a aquest canvi l'acompanya el retrat, pràcticament intexistent durant l'Edat Mitjana. Els renaixentistes prengueren com a model els antics retrats romans, i es desenvolupà un subgènere que ha esdevingut prototípic del renaixement italià: el retrat de perfil. La Roma Antiga ens ha llegat grans retrats, alguns pintats al fresc però majoritàriament busts i escultures. Per al retrat de perfil s'inspiraren en els retrats de les monedes. No és estrany, doncs, que aquest hieratisme que desprèn Giovanna Tornabuoni recordi a una escultura.

18 de nov. 2009

RECREART AMB ELS DRETS HUMANS

Recreart ha tengut el plaer de fer-se càrrec de la didàctica de l'exposició "Utopia? L'art amb els drets humans", comissariada per Tomeu Simonet . És una exposició itinerant que s'ha pogut veure a Alaró, al Casal Son Tugores, properament, dia 12 de desembre, s'inaugurarà a l'Auditòrim Sa Màniga de Cala Millor i més endavant itinerarà a Sa Pobla - Museu Can Planas- i a Inca. Ha estat un goig poder treballar amb les obres tan interessants que mostra aquesta exposició i amb artistes de primera fila com Alfredo Jaar, Joan Fontcuberta, KCHO, Alicia Framis, etc. Quan l'art tracta específicament els drets humans sents que la didàctica val més la pena que mai, que l'art serveix per alguna cosa més que estar penjat a una paret: l'art ens ensenya molt de la vida i aquesta exposició magnífica ho posa de manifest. És una vertadera llàstima que els mitjans de comunicació no se n'hagin fet més ressò, doncs feia molt que no es podia gaudir a la nostra illa d'una exposició d'aquesta coherència i qualitat.

3 d’abr. 2009

TEMARI DEL CURS: "Parlem d'art? El retrat".

PER QUÈ ENS RETRATEM?
EL RETRAT I LA MORT: Ens retratem per no caure en l’oblit. Els primers retrats de la història estan vinculats a la mort i a monuments funeraris.

LES FUNCIONS DEL RETRAT: En determinats contextos el retrat ha esdevingut quelcom utilitari per part del retratat: per al coneixement, la publicitat, etc.

RERE LA PISTA: HISTÒRIES QUE ENS CONTEN I QUE ENS OCULTEN ELS RETRATS:
Rere cada retrat s’amaga almenys una història: la del retratat, de vegades també la del retratista i la que propicià el retrat. Alhora, és evident que els retrats constitueixen documents històrics de rellevància. Sovint el que ens oculten els retrats és el que els fa més interessants.

PERSONA O PERSONATGE?
La funció propagandística que ha adquirit sovint el retrat de la mà de les classes benestants fa que davant molts retrats ens adonem que no interessa tant recordar la persona com fer incís en el status social del personatge.

RETRAT O DISFRESSA?
En relació al punt anterior, la funció propagandística que assoleix el retrat en ocasions porta als retratats a fer-se representar com qui no són, sovint equiparant-se a personatges mitològics. La disfressa o fals autoretrat és també un recurs adoptat per alguns artistes contemporanis per tractar altres qüestions.

L’AUTORETRAT I ALTRES ÉSSERS ESTIMATS:
En l’altre extrem, el de les persones, trobem l’autoretrat usualment com la recerca de la veritat. Quan els artistes es retraten a ells mateixos o als seus éssers estimats és quan ens trobem davant retrats de persones. Són els retrats sincers. Alhora, l’autoretrat esdevé tot un subgènere dins el retrat.

DEL RETRAT AL SERVEI DEL PODER A LA DEMOCRATIZACIÓ DEL RETRAT:
El retrat ha sofert un procés de democratització en el que la invenció de la fotografia hi juga un paper fonamental.

DE LA MÍMESI A LA LLIURE EXPRESSIÓ: EL PAPER DE LA FOTOGRAFIA EN L’EVOLUCIÓ DEL RETRAT PICTÒRIC
Tradicionalment l’art ha volgut imitar la natura (mímesi), és dir, representar fidelment la realitat. L’aparició de la fotografia marca un abans i un després en aquest sentit: allibera la pintura del deure de representar i li permet explorar nous camps com l’expressió i l’ús introspectiu o aleatori del color fins arribar a l’abstracció.

EL RETRAT COM EXCUSA
En l’art contemporani, a partir dels anys 60, molts i moltes artistes, empren el retrat – i sobretot l’autoretrat- com excusa per transmetre idees, conceptes, per reivindicar posicionaments i per combatre desigualtats socials.

QUI MIRA A QUI? RETRATS QUE ENS APEL·LEN COM ESPECTADORS:
Els retrats es feien i es fan generalment per tal de ser contemplats. Un cop retratada la persona esdevé objecte de contemplació, als museus, a les cases, als palaus... malgrat hi ha retrats que ens fan donar compte que els estem mirant, que ens desafien i ens miren a nosaltres. En darrera instància, ens fan prendre consciència del nostre paper com espectadors: ens posicionen.

ELS LÍMITS DEL RETRAT:
La disparitat de tècniques, determinades pràctiques artístiques radicals de l’actualitat o, simplement, la idealització del retratat fa que ens preguntem sovint si estem realment davant d’un retrat. Quan podem parlar o deixar de parlar de retrats?

Curs impartit per Isabel Maria Galmés al Casal Son Tugores d'Alaró.

UN TRAVESTI DEL SEGLE XVIII

RIGAUD,

Retrat de LLuís XIV, 1701

Per alguns dels alumnes de 2n cicle de primària del CP Joan Mas de Pollença, Lluís XIV era un travesti. Fa gràcia. No fa molts anys es parlava, i hi ha qui encara ho fa, d’estil Lluís XIV, així com de l’estil isabelí… semblen expressions ràncies, si més no acadèmiques. Aquestes nomenclatures no eren gratuïtes. Les corts i els reis marcaven les modes. Si ens remuntéssim a l’origen de les sabates de tacó –l’element més aparentment femení que porta el monarca- veuríem com fou precisament ell el precursor d’aquest tipus de calçat, a causa del complex que li podia provocar la seva baixa estatura: el seu ego no podia tolerar que ningú el mirés per sobre l’espatlla. Per això es feu enlairar sobre uns tacons.
L’anècdota de com els nins qualifiquen Lluís XIV de travesti ens conta moltes coses. La més evident és com les obres d’art i concretament els retrats evidencien els canvis de modes, usos i costums en les diferents èpoques històriques i, per tant, el gran valor documental que tenen. Alhora, el canvi de mentalitat d’una època a una altra, el fet que qui abans provocava reverències ara provoqui rialles en els més joves. En primera instància pot fer gràcia l’ocurrència dels nins, però si l’analitzem denota una mentalitat molt encaselladora per trobar-nos en el segle XXI, i és aquella mentalitat divisòria entre aparença masculina i aparença femenina, un tant emparentada amb la idea retro de blau per ells i rosa per elles que resulta que encara hi ha qui té en compte. Els pantis i els tacons són peçes de vestit femenines en l’inconscient col·lectiu, i els mascles que els porten tenen un nom: travestis. Contra aquest encasellament, aquests clixés preestablerts, és contra el que lluita fa dècades la teoria queer. Es tracta d’una branca del feminisme més crítica i radical que, entre altres coses, fa incís en com en el llenguatge -l’autodenominació queer és tota una declaració d’intencions- és el primer símptoma per detectar les discriminacions sexistes i els clixés excessivament rígids de la nostra societat respecte al que es suposa que ha de ser femení i masculí. I és que el llenguatge diu molt de la societat que el genera. Les queer aboguen per la indistinció entre masculí i femení, per l’eliminació d’etiquetes, l’hibridisme, l’androgínia... per fer-ne un resum ràpid i superficial.
Tal vegada podria sonar un poc pedant “estil Lluís XIV”, un tant retrògrad per una orella jove, i si ho pensem és força més tolerant o s’ajusta més a la realitat que dir que era un travesti. És força irònic que la imatge d’un tirà tal com el rei Sol, amb tot el que implica la seva figura, ens doni després de tres segles una lliçó de tolerància.
Per altra banda em pregunto: devia existir la paraula travesti o algun equivalent en aquella època? Perquè, si vols conèixer una societat, analitza el seu llenguatge: el que pots descobrir... és collonut! (vagi per dit).


Text de: Bel Maria Galmés

18 de febr. 2009

LA VERITAT EN L'ART DE PEP BONET


ENHORABONA al mallorquí Pep Bonet pel seu recent premi a World Press Photo, tot un honor. El fotògraf colonier guanyà el 2n premi en la modalitat de retrat, tema que ens interessa molt en aquest blog. Precisament hi ha pocs retrats que em copsin tant com els de Pep Bonet.
Ell va dir, en una conferència al CCCB, que ens mostra el seu punt de vista, en aquest sentit no negava que s’apropés a la ficció, cercant donar una visió parcial i subjectiva per tal d’impactar a l’espectador. Quina representació, al llarg de la història, es pot deslligar de l’elecció de l’artista? Tot artista, per més objectiu que pretengui ser, elegeix el que representa, fins i tot quan li era encarregat. Recordem els orígens etimològics: llegir (la realitat) és elegir. Recordem també la màxima de Leonardo: “res no existeix sense l’ull del que mira” o é cosa mentale. En aquest sentit tot art és subjectiu i personal, en el grau i la manera en que es realitza, en que es materialitza la visió de l’artista d’una parcel·la de realitat, aquí és on radica o manca la genialitat.
La fotografia suposa la democratització de l’art i especialment del retrat, la seva reproductibilitat tècnica –ja augurava Walter Benjamin- la fa accessible a un major nombre de persones i l’allunya de l’especulació econòmica que es dóna en pintura, motivada per aquella “aura” d’autenticitat gairebé equiparable a l’aureola religiosa: l’obra mestra que s’ha de venerar…en la nova religió de l’art.
Però la democratització de l’art en mans de Pep Bonet va més enllà i aquesta és la seva grandesa: Pep Bonet és d’aquells artistes que donen veu. Gràcies a ells s’evidencia una realitat social fins aleshores desconeguda, silenciada, marginada. Pep Bonet amb el seu objectiu ha donat veu a persones d’arreu de mig món, especialment a Àfrica, que d’altra manera mai n’haurien tingut. Els dignifica amb el seu objectiu, els retorna una dignitat que els pertoca com éssers humans però que havien perdut per les circumstàncies que envolten la seva vida, sigui per una guerra, per la malaltia de la SIDA, per la misèria i la fam… Aquí radica la veritat del seu art, que el fa ART. Per més que ell adopti un punt de vista o un altre, són els protagonistes dels seus retrats, com Javiercito –alies Scarlet Ruby-, el de la fotografia de la part superior: un nin de 12 anys que es prostitueix a Honduras, qui ens parlen, ens interpel·len. I és que els retratats de Pep Bonet no ens deixen en pau, no permeten que els oblidem un cop deixada de mirar la seva fotografia, són aquells retrats que ens interpel·len com espectadors, que ens posicionen. Aquí entra la intervenció de l’artista: manipulació de la realitat o elecció (lectura) de la veritat? Per a mi, simplement, art. Un exemple més que no hi ha estètica possible sense ètica.
Més imatges i informació a: www.pepbonet.com

Text de: Bel Maria Galmés Burguera

Les emocions dels alumnes de Can Pastilla II


Aquest dibuix, d'un alumne de 6è del C.P. Can Pastilla, es titula "Soledat". De vegades la senzillesa en la representació o l'expressió de les coses diu moltes més coses que si es vol mostrar tot. El considero profundament emotiu. Recorda, a la vegada, la filosofia zen segons la qual, "menys és més"

Les emocions dels alumnes de Can Pastilla


Els alumnes de 6è curs del C.P. Can Pastilla expressaren les seves emocions de diverses maneres, com veiem sempre: cadascú a la seva manera. Algunes més evidents... i altres no tant.
El cor ha esdevingut el logotip de l'amor. Vàrem aprendre que les emocions es poden representar i expressar, que no és el mateix. En aquest cas es representa més que s'expressa.
Expressar una emoció és més personal, i es pot expressar de tantes maneres com persones hi ha.