EXPOSICIÓ "SOM 3", Casal Can Pere Ignasi, Campos.

PASSIONAL, SUBTIL I ESSENCIAL Són tres. Treballen tres disciplines diferents: escultura, pintura i ceràmica. Tanmateix aquestes etiquetes no els defineixen completament. Si alguna cosa tenen en comú aquests tres artistes és una contínua experimentació i, especialment, el punt de maduresa en que es troba la seva obra. Maduresa que comporta una sinceritat i una nuesa de conceptes que fa que parlem més d’expressió que de representació. Aquest fet es fa evident en els inquietants i taciturns caps masculins de Patricia Rivera. L’expressionisme es manifesta tan en el resultat com en el modus operandi: com feia Pollock amb la pintura, l’artista deixa anar el subconscient a través del gest enèrgic i immediat dels dits. El material, el fang, li facilita aquesta voluntat d’expressió sense més dilacions, on cap reflexió hi té cabuda. L’escultura de Patrícia Rivera s’ha anat despullant de la perfecció formal, de l’acabat polit i fins i tot de l’essència mateixa de l’escultura -que és la seva tridimensionalitat- a favor d’aquesta sinceritat d’esperit que suposa abocar-ho tot en l’instant creatiu. Es diu que l’escultura moderna nasqué amb Balzac de Rodin i la conseqüent pèrdua de pedestal, és dir, de la idea d’escultura com a monument. L’obra de Rivera participa d’aquesta modernitat recordant-nos que els clixés decimonònics queden obsolets. Són escultures que reneguen de la seva condició: expressament inacabades, no volen ser recorregudes en tot el seu perímetre, sols volen ser vistes des d’un punt de vista. Són obres que demanen ser llegides tal com s’han fet. No és fàcil captar l’instant en escultura, en aquest sentit és que la transcendeixen. El resultat inevitablement ens recorda la nerviosa plasticitat de les escultures de Giacometti, així com l’obscura gestualitat d’alguns retrats dels expressionistes alemanys –concretament penso en un autoretrat de Heckel- i, en darrera instància i retrocedint més en el temps, es fa patent la idea de Miquel Àngel –com bé il•lustren els seus “Esclaus”- que l’esperit es fa lloc a través de la matèria. En l’altre extrem de l’obra de Rivera es situa la de Jorge Cabral, si les escultures d’aquella es regien per l’ímpetu de la immediatesa, les composicions de Cabral destil•len reflexió i paciència, no en va s’ha qualificat de Zen. La versió que ens mostra en aquesta exposició, titulada Caprichos, no és més que una revisió de l’obra anterior, un gest madurat. En aquestes peces, l’artista revisa motius treballats en altres sèries com és la branca de l’arbre i la fusta monòcroma, combinades ara al seu caprici, donant com a resultat unes composicions quasi escultòriques, d’una plasticitat orgànica molt interessant. És per això, en part, que l’obra de Jorge no es pot qualificar exclusivament de pictòrica, doncs les pintures que realitza sovint desafien la idea de pintura tradicional. No es nova la presència d’allò orgànic en la seva obra, tan pel que fa a l’ús de materials com la fusta o el sabó natural – fins i tot d’elements de la pròpia naturalesa com branques recollides en restes d’incendis forestals- com pels acabats subtils de línies sinuoses i arrodonides, com les pedres que ha arrossegat la mar. Una altra constant en les creacions de l’artista és l’arbre i el seu detall: la branca. Així, la naturalesa esdevé el rerefons de la seva obra, repensada a diferents nivells, ja sigui representada, emulada o evocada. Tal vegada per això és que l’obra de Cabral transmet sempre una certa calma i atorga, altra vegada en contraposició amb l’obra de Rivera, moments de silenci. Passió i contenció, nervi i calma, renou i silenci, es veuen temperats per la columna, símbol d’allò essencial femení, eix vertebrador: Nanci Fernández és tal vegada la més simbòlica i mental dels tres. Arquitecte de formació, ha trobat en la ceràmica el seu mitjà d’expressió. La columna vertebral esdevé un leitmotiv en tota la seva obra, que gira conceptualment en torn a la pròpia condició femenina amb totes les contradiccions que això implica: la lluita entre l’ésser i la voluntat, la dificultat per conciliar les diferents realitats. El resultat és d’una simplicitat sols aparent. L’obra de Nanci ha sofert també un procés de maduració. Les figures femenines i simbòliques d’abans, sovint esquemàtiques, altres més explícites, com la dona-bou que representava la força, la dona embolicada amb fils de ferro que la constrenyien o la dona foradada s’han simplificat ara de tal manera que gairebé rosen l’abstracció. Les seves figures, de formes simples i sinuoses, d’una corporeïtat gairebé etèria –per contradictori que pugui semblar- parteixen d’una idea encisadora, en paraules de l’artista: “la corba que no sóc”. La fascinació per la corba, associada a la figura femenina des de temps ancestrals, és una constant en l’obra de Nanci. Però ara, en aquesta fase madurada que porta a la simplificació de les seves figures, no parteix d’una corba qualsevol. Es tracta de la corba de la base de la columna vertebral: la corba que tot ho sustenta. És el tronc de la dona-arbre, del que neixen totes les seves branques, com la branca-artista o la branca-mare. En partir d’aquesta corba -símbol depurat de la fortalesa femenina- per realitzar les seves figures, el gest artístic no es limita sols a l’elegància o la simplicitat del detall suggestiu sinó que va més enllà en la recerca de quelcom essencial. Text de: Bel Maria Galmés Burguera

En los márgenes.

La pintura me aburre. Me aburre a no ser que esté dotada de una insólita belleza o de aquel “nosequé” que te toca las entrañas. No es fácil hoy en día experimentar esa sensación, en un escenario donde proliferan los cantantes y pintores y, sin embargo, escasea la música y el arte.
Tal vez porque la pintura me aburre o por mi inclinación hacia el arte conceptual – cuestiones que seguramente van parejas- me atrae la pintura que roza los

márgenes, aquella que se rebela contra su propio ser y se niega a quedarse en simple lienzo, sin dejar de ser, por ello, pintura. Eso no es nuevo, desde las primeras vanguardias se ha dado de formas dispares: bien sea a través de la propia materia, añadiendo, por ejemplo, elementos no pictóricos, como el caso del collage cubista, o desde un intento de superación del soporte tradicional, valgan como ejemplo las free standing paintings de Joan Junyer. En más escasas ocasiones podemos encontrar pintura cargada de un fuerte contenido filosófico, como en la obra de Julie Mehretu. Todo ello convive hoy en día con la pintura más pura, a veces dotada de gran fuerza y otras rozando lo que ha dado por llamarse “la estética Zen”, como la obra de Domenico Bianchi, que es, en verdad, de una exquisita delicadeza.
Esa delicadeza la encontramos en la obra de Jorge Cabral, que también se ha catalogado de Zen, cuestión que a mi entender es secundaria aunque no por ello menos cierta. La quietud en el conjunto de la obra de este artista viene dada por el predominio del vacío, un vacío repleto de connotaciones.

En toda su obra encontramos un elemento común: la rama. El árbol diseccionado hasta el límite deviniendo en ocasiones una maraña de ramas perfectamente definidas, en otras sólo se asoman en los márgenes, en otras las ramas son reales: restos de incendios forestales que el artista rescata y presenta otorgándoles un nuevo valor. Sobre lienzo, papel o madera- también maderas recicladas- la rama en ocasiones comparte espacio con fragmentos monocromos, acentuando así un cierto aire abstracto del que participa la maraña de ramas. No es casual que el artista antes practicara la pintura abstracta, su obra ha sufrido el proceso inverso al de Mondrian, que pasó del árbol a la abstracción. Tal vez sea en la quietud donde comulgan una cosa y otra, aquella paz que se respira en el ocaso visto a través de las ramas quietas de los árboles, perfectamente delimitadas a contraluz, de manera que parecen irreales, casi abstractas. A eso me recuerdan algunas obras de Jorge Cabral.

El encanto de esas obras viene dado por la poética del detalle, el detalle de una rama, de un tronco, a veces yuxtapuestos en pequeños fragmentos de madera alineados formando un conjunto que parece un muestrario de quietudes; otras veces asomando en los márgenes, dejando el centro del cuadro vacío, de pura pintura, mientras que se asoman en los lados algunas ramas aquí i allá sugiriendo al espectador una continuación del lienzo que él mismo deberá imaginar, porque el lienzo no es centro sino margen, he aquí la poética del detalle, el encanto del margen, la belleza de la contención.

Estas obras adquieren connotaciones conceptuales, obligan al espectador a participar, a completarlas, desde la pura pintura pero también a través de otras obras no exentas de ironía, como la que presenta un marco vacío, el típico marco dorado de sala de exposiciones tradicional, pintado en un extremo con una pequeña rama, que en su interior presenta una rama real, sobre un soporte de jabón natural, una rama de un incendio forestal convertida en escultura y enmarcada. En la misma línea encontramos la obra “Naturaleza muerta o conserva natural”, consistente en fragmentos de ramas quemadas dentro de tarros de cristal, mezcladas con otras materias naturales, la ironía viene dada por el título, con un guiño, junto a aquel marco, a la historia del arte.

Las luces también se han hecho un hueco en su obra más reciente, como un neón que deviene la copa de un árbol, o algunas lámparas circulares con ramas pintadas en su interior, otorgando calidez al siempre presente aire de quietud que muestra el conjunto de la obra de Jorge Cabral, aquella quietud en que la figuración deviene abstracción, como se manifiesta la naturaleza en los momentos realmente bellos, en los detalles insignificantes, en los vacíos y en los márgenes.

Bel Maria Galmés Burguesa
Agost, 2011

EXPOSICIÓ "Bikes"

Exposició “Bikes” de Tomeu Estelrich.
Centre Cultural La Misericòrdia, planta segona
Plaça Hospital, 4
Fins dia 30 d’abril.
Visites guiades: 13, 20 i 27 d’abril, a les 18’00.

Malgrat el títol, aquesta no és una exposició de bicicletes, sinó d’escultures, però tampoc és solament una exposició d’escultures, sinó d’històries, la història d’un tros de marès que un dia es va treure per fer un pou, la història d’una peça d’uns esterrossadors, la d’un tub de plom que un dia fou una canonada… I és que en aquestes bicicletes, patinets i botadors –vegis el factor lúdic com a denominador comú, un factor lúdic que, per altra banda, és intrínsec de l’art- estan latents moltes històries particulars, no solament la que cada objecte rossegava sinó la nova vida que els és atorgada per la mà de l’artista, que els dota de nous significats, d’una nova vida, ara com integrants d’una obra d’art.

Es tracta, al meu entendre, d’un acte romàntic, allunyat d’aquella voluntat política que es donà en les primeres escultures –ara fa un segle- realitzades amb objectes trobats. El resultat és també molt diferent, d’un tractament molt acurat, on no hi ha res superflu -ni el rovell del ferro-, on cada peça que conforma una obra té la seva raó de ser. En les escultures d’en Tomeu els xassís de bicicleta o les pedres de batre es barregen amb la paciència del ceramista qui, a més, ha cosit les peces com els nostres padrins cosien els cossis d’un temps, els ribells de matances –ara, també, en un acte romàntic- es sent el cruixir del paper de vidre gratant la pedra, el tall del full al metall… com ens mostra, per cert, un altre artista, Alexandre de Follin, en el magnífic documental que ha realitzat per aquesta exposició.

El resultat són aquestes peces portentoses i precioses que sembla –expressament- que faci anys que siguin allà i, a la vegada, ens fan volar amb les seves formes impossibles, ens fan viatjar, amb la imaginació, a indrets literaris. No podem deixar d’esmentar la literatura, que està present sempre en l’obra d’en Tomeu, i aquí es manifesta de manera evident en les cites que donen títol a les obres i de manera més vetllada en el sentit darrer d’aquesta exposició, que ens parla, en darrera instància, del viatge. El vehicle és l’excusa, el punt de partida, d’un viatge més o menys metafòric i què és la literatura sinó un viatge, si més no, la narració del viatge? I en aquest cas el vehicle, la bicicleta, és l’expressió d’una actitud, aquella que permet –com l’art- assaborir el viatge.

TEXTOS D'EXPOSICIONS

En motiu de l'exposició que s'inaugurarà dissabte a l'Església Vella, comparteixo el text que vaig realitzar a ESCAP, Centre d'Art i Paisatge en motiu de l'exposició de Ferran Aguiló ara farà dos anys.


L’art és una estratègia contra l’estranyesa del món
Hans Robert JAUSS

L’obra de Ferran Aguiló fa que certes etiquetes i conceptes artístics quedin vacus, irrisoris. Es podria emparentar amb l’art povera per l’ús de materials pobres com la llana o el plàstic, o parlar de la modernitat implícita en l’ús de materials “extra-artístics” que es donà en els anys 60 dins la línia rupturista amb l’escultura tradicional, aquella escultura de pedestal, associada a materials nobles i a la idea de monument... Fins i tot, lligant amb l’ocasió d’aquesta exposició en un centre d’art i paisatge, es podria fer venir bé i parlar de l’ecologia implícita en el gest de reciclatge... Però tot això esdevindrien paraules buides d’historiador àvid d’encasellar i, tanmateix, poc ens diria de l’obra d’aquest artista.

El fet que els materials de les seves escultures siguin sovint objectes trobats s’allunya d’aquell gest irreverent inaugurat per Duchamp i no respon tampoc a una voluntat expressa de reciclar, sinó a una necessitat, la de crear. L’ús de ferros, canonades, somiers o llana en l’obra de Ferran Aguiló és tan senzill com que estan allà, com el fasser al corral i les canyes devora el safreig. L’art de Ferran Aguiló simplement ocorre, i en tant que necessari –és dir, autèntic- defuig discursos superflus.

En aquest sentit tampoc s’escau la contraposició figuració – abstracció que s’ha volgut veure alguna vegada en la seva obra. La figuració respondria suposadament a una etapa anterior o a algunes obres puntuals, mentre que l’abstracció vendria donada pel predomini del cercle en l’obra més recent. El conjunt de la seva obra transcendeix aquests clixés perquè en ella tot es barreja: el crit surt de l’arbre , el cercle és també un para-sol... La mateixa idea de cosmos hi ha en una fulla de fasser que en l’aparent buit del cercle, en una arrel que en la immensitat del cel estelat.

L’artista ens convida a mirar el cel, en l’obra que és un somier flanquejat per dos cercles, dels que surten unes primes arrels – o són tentacles d’algun animal marí?-. Res no és casual. És prou coneguda la simbologia del cercle en relació amb l’univers: el temps cíclic, la unicitat... la forma perfecta dels grecs. Perquè encara que en altres obres es cerqui l’Origen s’intueix que aquest potser no existeix o no s’ajusta a la idea de temps que hi ha en la nostra ment, un origen lligat a unes arrels, a una illa, a un temps lineal, a una història particular.

Diuen que la veritat està en el nostre interior, que és de llana: càlid i blanet. “Tocar el centre es fer diana” –diu l’artista- però s’interposa l’exterioritat, l’aparença i la complexitat de les relacions, la Separació i l’Enfrontament. Quin camí s’ha de recórrer per trobar l’Origen? Cap a dins, que allò particular conté l’universal.

L’art de Ferran Aguiló no es mental, sinó que apel•la a la consciència. Tal vegada és per això que defuig la verborrea del crític. Des de l’emoció –el Goig, el Desig... – convida a la reflexió, a demorar-se: aquell demorar-se que, en l’experiència estètica, fa que ens connectem amb l’eternitat, que ens dóna una certa idea del món, la que cadascú vulgui trobar. Es diu que la tasca del crític d’art consisteix en reprendre el discurs de l’artista on aquest l’ha deixat, jo avui prefereixo tombar-me a mirar el cel, en silenci.

Text de: Bel Maria Galmés Burguera

RECREART I ELS NINS

LA SAVIESA DELS MÉS JOVES
Amb aquesta imatge es constata, una vegada més, la intel·ligència dels nins i nines, sovint subestimada. L'art esdevé un gran estímul per a ells i es connecta directament amb la seva intuïció. Resulta que la majoria de nins i nines que veuen aquesta imatge, generalment de primer i segon de primària i alguns d'infantil, exclamen: "És una estàtua!". No és així, és una pintura, però van gens mal encaminats.
Es tracta del retrat de Giovanna Tornabuoni que realitzà Ghirlandaio l'any 1488, ben entrat el Quatroccento italià. El Renaixement italià suposà - després de l'època medieval- un tornada al món clàssic grecollatí, es tornaren a les fonts de l'Antiga Grècia i Roma: Vitruvi, el cànon de bellesa... L'home esdevé el centre del món i a aquest canvi l'acompanya el retrat, pràcticament intexistent durant l'Edat Mitjana. Els renaixentistes prengueren com a model els antics retrats romans, i es desenvolupà un subgènere que ha esdevingut prototípic del renaixement italià: el retrat de perfil. La Roma Antiga ens ha llegat grans retrats, alguns pintats al fresc però majoritàriament busts i escultures. Per al retrat de perfil s'inspiraren en els retrats de les monedes. No és estrany, doncs, que aquest hieratisme que desprèn Giovanna Tornabuoni recordi a una escultura.

RECREART AMB ELS DRETS HUMANS

Recreart ha tengut el plaer de fer-se càrrec de la didàctica de l'exposició "Utopia? L'art amb els drets humans", comissariada per Tomeu Simonet . És una exposició itinerant que s'ha pogut veure a Alaró, al Casal Son Tugores, properament, dia 12 de desembre, s'inaugurarà a l'Auditòrim Sa Màniga de Cala Millor i més endavant itinerarà a Sa Pobla - Museu Can Planas- i a Inca. Ha estat un goig poder treballar amb les obres tan interessants que mostra aquesta exposició i amb artistes de primera fila com Alfredo Jaar, Joan Fontcuberta, KCHO, Alicia Framis, etc. Quan l'art tracta específicament els drets humans sents que la didàctica val més la pena que mai, que l'art serveix per alguna cosa més que estar penjat a una paret: l'art ens ensenya molt de la vida i aquesta exposició magnífica ho posa de manifest. És una vertadera llàstima que els mitjans de comunicació no se n'hagin fet més ressò, doncs feia molt que no es podia gaudir a la nostra illa d'una exposició d'aquesta coherència i qualitat.

TEMARI DEL CURS: "Parlem d'art? El retrat".

PER QUÈ ENS RETRATEM?
EL RETRAT I LA MORT: Ens retratem per no caure en l’oblit. Els primers retrats de la història estan vinculats a la mort i a monuments funeraris.

LES FUNCIONS DEL RETRAT: En determinats contextos el retrat ha esdevingut quelcom utilitari per part del retratat: per al coneixement, la publicitat, etc.

RERE LA PISTA: HISTÒRIES QUE ENS CONTEN I QUE ENS OCULTEN ELS RETRATS:
Rere cada retrat s’amaga almenys una història: la del retratat, de vegades també la del retratista i la que propicià el retrat. Alhora, és evident que els retrats constitueixen documents històrics de rellevància. Sovint el que ens oculten els retrats és el que els fa més interessants.

PERSONA O PERSONATGE?
La funció propagandística que ha adquirit sovint el retrat de la mà de les classes benestants fa que davant molts retrats ens adonem que no interessa tant recordar la persona com fer incís en el status social del personatge.

RETRAT O DISFRESSA?
En relació al punt anterior, la funció propagandística que assoleix el retrat en ocasions porta als retratats a fer-se representar com qui no són, sovint equiparant-se a personatges mitològics. La disfressa o fals autoretrat és també un recurs adoptat per alguns artistes contemporanis per tractar altres qüestions.

L’AUTORETRAT I ALTRES ÉSSERS ESTIMATS:
En l’altre extrem, el de les persones, trobem l’autoretrat usualment com la recerca de la veritat. Quan els artistes es retraten a ells mateixos o als seus éssers estimats és quan ens trobem davant retrats de persones. Són els retrats sincers. Alhora, l’autoretrat esdevé tot un subgènere dins el retrat.

DEL RETRAT AL SERVEI DEL PODER A LA DEMOCRATIZACIÓ DEL RETRAT:
El retrat ha sofert un procés de democratització en el que la invenció de la fotografia hi juga un paper fonamental.

DE LA MÍMESI A LA LLIURE EXPRESSIÓ: EL PAPER DE LA FOTOGRAFIA EN L’EVOLUCIÓ DEL RETRAT PICTÒRIC
Tradicionalment l’art ha volgut imitar la natura (mímesi), és dir, representar fidelment la realitat. L’aparició de la fotografia marca un abans i un després en aquest sentit: allibera la pintura del deure de representar i li permet explorar nous camps com l’expressió i l’ús introspectiu o aleatori del color fins arribar a l’abstracció.

EL RETRAT COM EXCUSA
En l’art contemporani, a partir dels anys 60, molts i moltes artistes, empren el retrat – i sobretot l’autoretrat- com excusa per transmetre idees, conceptes, per reivindicar posicionaments i per combatre desigualtats socials.

QUI MIRA A QUI? RETRATS QUE ENS APEL·LEN COM ESPECTADORS:
Els retrats es feien i es fan generalment per tal de ser contemplats. Un cop retratada la persona esdevé objecte de contemplació, als museus, a les cases, als palaus... malgrat hi ha retrats que ens fan donar compte que els estem mirant, que ens desafien i ens miren a nosaltres. En darrera instància, ens fan prendre consciència del nostre paper com espectadors: ens posicionen.

ELS LÍMITS DEL RETRAT:
La disparitat de tècniques, determinades pràctiques artístiques radicals de l’actualitat o, simplement, la idealització del retratat fa que ens preguntem sovint si estem realment davant d’un retrat. Quan podem parlar o deixar de parlar de retrats?

Curs impartit per Isabel Maria Galmés al Casal Son Tugores d'Alaró.