... COM QUI NO VOL LA COSA...Al segle XV el terme “artista” tot just es començava a perfilar i encara estava molt allunyat de la idea que en tenim avui. La idea d’artista era més propera a la d’artesà. Haurien de passar segles perquè l’artista creés el que li vengués en gana – exceptuant-nes els esbossos i estudis que, a la llarga, han esdevingut obres d’art com, per exemple, el retrat al carbó que feu Albert Durero a la seva mare, els autoretrats de Leonardo, per no dir tots els seus esbossos-. Pensem que els materials eren cars, i els artistes realitzaven les teles que els encarregaven, per tant, havien de pintar i esculpir el que els era encomanat. Així i tot no podien evitar exprimir al màxim l’espai de llibertat que els era atorgat. En aquesta època -i fins el segle XIX- el paisatge era un gènere menyspreat en l’art. Tot i així, Jan Van Eyck, com molts altres artistes, no podien evitar captar la bellesa de la natura i recrear-se en la seva representació minuciosa, com no podia ser d’altra manera en el cas d’un pintor flamenc.
Vegem-ne aquest altre detall on es pot apreciar el virtuosisme del pinzell de Jan van Eyck.
Així, des del segle XV, els pintors més agosarats, inquiets o, simplement, admirats pels paisatges, començaren a obrir finestres en pintures d’altres temàtiques (mitològiques, religioses i històriques especialment) per a poder representar paisatges. En aquesta obra la finestra oberta en una temàtica religiosa ocupa un protagonisme inusitat: esdevé la part central de l’obra i, alhora, el paisatge de fons esdevé el punt de fuga de la perspectiva que es remarca amb les rajoles del sòl. Una obra plenament renaixentista, ara bé: del nord.Text de: Bel Maria Galmés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada