LLOC I
MEMÒRIA
Bel
Maria Galmés Burguera
Els llocs ens transcendeixen, esdevenint testimonis
il·lustratius de la memòria col·lectiva. Les persones arriben i se’n van i amb
elles la seva memòria però quelcom resta per a les generacions venidores, com a
testimoni del seu pas per aquest món que coneixem. De vegades quelcom impertorbable,
no corromput – com algunes obres d’art, textos literaris o fotografies[1]
- d’altres refet, reutilitzat, retocat generació rere generació esdevenint un
mosaic de testimonis superposats: els llocs. Cap lloc és com va ser, ni en el
cel veiem exactament els mateixos estels que veren els antics, malgrat és el
mateix cel. Fins i tot els no pertorbats per la mà humana es veuen transformats
pel pas temps: ja no hi ha colors en els temples grecs, els ullastres creixen
entre les pedres dels talaiots. La runa s’integra en la naturalesa. L’antiga
fàbrica és avui dia sala d’exposicions. Els llocs ens parlen. Ens parlen les muntanyes
i els arbres, ens parlen els murs i els sòls, ens parla quelcom intangible que
es palpa en l’ambient, són les històries dels que per allà han passat.
Duomo de Siracusa
Les columnes de l’antic temple de Venus
bateguen entre els murs de la catedral de Siracusa, a l’oest de Sicília, un
lloc on hi ha hagut culte continuat des de llavors. Les Piràmides s’alcen a la
planura de Gizeh, testimonis impassibles de l’actual context convuls, els Budas
d’Afganistan ja no hi són, els feren explotar. Els llocs de culte esdevenen un
paradigma de la voluntat acèrrima de cada religió de restar en la memòria,
superposant-se sovint el testimoni d’una sobre l’altra, altres vegades
aniquilant testimonis anteriors.
 |
| Detall de l'interior de Santa Sofia a Istambul. |
Els llocs ens transcendeixen, sí, però
nosaltres tenim el poder de construir i destruir, de modificar-los i de
recuperar-los. Un mode força estès per a la recuperació d’espais construïts és
la seva reutilització, els canvis d’usos: antigues esglésies, convents, cases
senyorials, fàbriques i altres edificis abandonats es convertiren, en
l’anterior època de bonança, en ple auge capitalista, en centres culturals.
Proliferen centres i espais que avui costa de mantenir tan pel que fa a les
despeses d’infraestructura com en la manca de voluntat i de recursos per a
realitzar-hi projectes culturals de qualitat.
Per això tal vegada sigui un bon moment per
aturar-nos a pensar aquests espais, a convidar a l’art que reflexioni sobre
l’espai mateix que l’acull, en sentit estricte i ampli. És moment de partir
d’allò particular per abraçar l’universal, perquè la idea de “Lloc i memòria” agermana
tots els racons del món i reconcilia persona i entorn.
Així, el projecte “Lloc i memòria” neix lligat
a un indret particular: el poble de Ses Salines, al sud de Mallorca, un lloc on
el fil de la memòria ens porta, amb intermitències, a orígens tan remots com
l’època pre-talaiòtica. Actualment hi trobem espais on batega la memòria del
que van ser, alguns d’ells són centres “culturals” com els que s’esmentaven,
com és l’antiga església o l’antiga escola. I com aquests, altres, públics i
privats, alguns buits i altres reutilitzats: ca ses monges, un antic teatre, un
antic magatzem, bars i cases. Dues torres de defensa, avui habitades, s’alcen
integrades en la fisonomia actual del poble. Les restes prehistòriques als
afores, les romanes, amagades. Vegem que podem rescatar de tot plegat i de
quina manera.
(Continuarà...)
[1] Malgrat la idea que una obra d’art resti impertorbable no deixa de ser
una fal·làcia. El pas del temps incideix en totes les coses i les peces que ens
arriben “impertorbables” –si no són de diorita- és perquè en algun moment s’han
restaurat, pel que ja s’hi ha incidit, amb uns pigments o materials propis
d’una època diferent, amb uns criteris concrets també d’una època diferent...
El text literari tampoc deixa de participar d’aquesta contradicció, com ens
recordava Borges a “Pierre Menard, autor del Quijote” i, per extensió, la
fotografia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada