Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

11 d’oct. 2013

Una honestedat necessària. Impressions personals sobre la 55à biennal de Venècia.

És difícil copsar tota l’essència d’una mostra com La Biennale en un sol matí, tot i que la triple presència d’un artista com Ai Weiwei ja és tota una declaració d’intencions. Per a mi, la visita a la Biennal d’aquest any suposà un crit d’esperança, no tan en el sentit de mostrar cap on va l’art –de fet, molts dels artistes exposats són morts i proliferen les obres realitzades fa dècades- com cap on va el món, en el fet que es constata un canvi de valors, una tornada (o anada) a l’autenticitat a molts nivells.














Instal•lació d’Ai Weiwei. 


En l’actual context de crisi es parla ja des de fa temps d’un canvi de mentalitat a nivell mundial, una tornada a l’espiritualitat en el sentit retrobar la nostra pròpia essència, l’ànima, tal com volia fer Jung al Llibre Vermell, el qual encapçala la mostra de “Il palazzo enciclopédico”. Aquesta només és una vessant d’aquella honestedat que esmentava. Hi ha una tornada al contingut en les obres i, dins aquest, als orígens: cosmos, gènesi, naturalesa, humanitat com animalitat, concepció i naixement, introspecció, somni i entorn immediat... 

Una honestedat necessària en el panorama actual després e l’abús i el balafiament de l’època predecessora, art propi de la qual n’era aquell que s’engloba dins la idea “d’art per l’art”, un art preciosista, car i carent de contingut, predominant, per altra banda en algunes fires d’art. Però aquí no es tracta de vendre, ni tan sols mostrar el més nou del mercat artístic, d’aquí la gran presència d’obres del passat -especialment de la dècada dels anys 80- així com la presència de treballs site-specific tot i ser una mostra temporal, en destacaria el pavelló d’Israel duita a terme per Gilad Ratman -The workshop- i la que fa Sarah Sze al pavelló dels Estats Units, fantàstiques les dues.










Petita part de l’obra de Sarah Sze al pavelló dels EUA. 




La Biennale aposta per l’autenticitat de mitjans i propostes. Materials trobats, materials pobres –com mostren els llibres d’artista de Shinro Ohtake (Scrapbooks, 1977-2012), o les instal•lacions d’Eva Kotátková i de Caty Wilkes-; o els de tota la vida, com el fang emprat en les escenes esculturades de Fischli i Weiss, fidels a la ironia que els caracteritza, d’una aparent simplicitat, impressió que ve donada també per la factura i el material.









Fischli i Weiss: “Mick Jagger i Brian Jones van a casa satisfets després d’haver composat I can’t get no satisfaction” 




 En la mateixa línia, trobem els magnífics dibuixos realitzats amb múltiples ratlles en bolígraf de Roger Callois (1913-78), donant un resultat genuïnament estètic, tot i que les figures desconcertants remeten a quelcom diví:
















Tot l’esmentat s’exposava als Giardini. Pe que fa als pavellons nacionals, el de Rússia m’enganyà –com pretenia- i em divertí alhora. M’enganyà en el sentit que a posteriori me n’he adonat que només vaig veure la meitat, l’aparença: a la planta baixa, en una primera estança només hi havia un poal enterra, que penjava del sostre amb una corda, al sostre –des d’on penjava la corda-, un forat. La segona estança estava vetada als homes, només hi podien passar les dones, amb un paraigües transparent que s’agafava a l’entrada, allà hi plovien monedes (vaig pensar, “Com a Rússia, que sembla que ara caiguin els doblers del cel”), cada dona que hi entrava podia agafar dues monedes, una per ella i l’altra l’havia de tirar al poal de la primera estança. Et feia sentir important –vetat als homes: es giraven els papers-, quan tiraves la moneda al poal si alçaves la vista des del forat es veia, al pis superior, un home ben plantat i encorbatat, dret, mirant-te: performance, espontani o escultura hiperrealista? Tal vegada Déu? Difícil d’esbrinar, estava tan quiet i era tan formós que tampoc es podia abusar de mirar-lo sense tornar vermella. Men vaig anar d’allà amb el gust d’haver tingut una bona experiència, el meu acompanyat –home-, ofès perquè havia sigut vetat. Doncs bé, al vídeo penjat a la web de la biennal s’explica com a la part superior és el domini dels homes, que són els que tenen el poder i fan rutllar tot el domini d’abaix: tiren les monedes, les recullen... aquell home ben plantat era un actor i jo, una ingènua. Ja no sabré si es podia accedir a la part de sobre, i és que amb l’art no s’ha d’anar amb presses.



Israel. The workshop. Caps esculpits en fang realitzats allà mateix i un forat enterra. Al pis superior, dos vídeos simultanis mostraven com es feia el forat des de sota –suggerint la idea de gruta- i de com diferents artistes feien els caps. Tot amenitzat per sons – des d’un vídeo, tot i que la taula de mescles hi era present- que et remetien –com la resta- a l’època prehistòrica: veus, crits... En un altre vídeo es veia com uns homes cavaven en un exterior, un paisatge que semblava pertànyer a Israel. Workshop: el que hi ha és el que veus.

 Dins la mateixa línia podríem ubicar el pavelló espanyol, els caramulls de pedres de Lara Almarcegui. Tot i que la teoria que sustenta la seva obra és interessant, m’avorreix la reiteració formal que duu a terme des de fa anys -recordo la seva intervenció al Nit Niu de 2005 que consistí en fer clot a l’arena-, em fa pensar: més del mateix? Em deixà un cert regust a “fals progre”, no sé si m’explic.













Lara Almarcegui, pavelló espanyol.


 El de Finlàndia remetia a la naturalesa –molt interessant -; Al del Regne Unit s’hi servia tè, dins un context que analitza la societat britànica duit a terme per Jeremy Deller... Difícil de copsar tot en un matí, i un tant anacrònic haver d’encasellar-ho en països, com bé s’ha comentat. Sempre em quedarà el dubte de què s’hi devia exposar al pavelló del Vaticà.
Fora dels Giardini, el pavelló de Catalunya, uneix específicament art i realitat social, doncs mostra l’art a través dels ulls de 8 persones en atur de diferents condicions socials –aquest és el treball de Mercedes Álvarez, que ja apuntava maneres amb “El cielo gira”-, de la mateixa manera que l’art –el de Francesc Torres- documenta la realitat particular de cada una d’aquestes persones.

En definitiva, l’art s’avança a la societat i vaig presenciar amb emoció la possibilitat d’una sortida de la crisi de valors que fa estona arrosseguem, una tornada a l’essència de les coses des de temps remots, un despullament de tot allò que és superflu o fals, ornamental i innecessari. Veurem si l’art no s’equivoca.