Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

3 d’abr. 2009

TEMARI DEL CURS: "Parlem d'art? El retrat".

PER QUÈ ENS RETRATEM?
EL RETRAT I LA MORT: Ens retratem per no caure en l’oblit. Els primers retrats de la història estan vinculats a la mort i a monuments funeraris.

LES FUNCIONS DEL RETRAT: En determinats contextos el retrat ha esdevingut quelcom utilitari per part del retratat: per al coneixement, la publicitat, etc.

RERE LA PISTA: HISTÒRIES QUE ENS CONTEN I QUE ENS OCULTEN ELS RETRATS:
Rere cada retrat s’amaga almenys una història: la del retratat, de vegades també la del retratista i la que propicià el retrat. Alhora, és evident que els retrats constitueixen documents històrics de rellevància. Sovint el que ens oculten els retrats és el que els fa més interessants.

PERSONA O PERSONATGE?
La funció propagandística que ha adquirit sovint el retrat de la mà de les classes benestants fa que davant molts retrats ens adonem que no interessa tant recordar la persona com fer incís en el status social del personatge.

RETRAT O DISFRESSA?
En relació al punt anterior, la funció propagandística que assoleix el retrat en ocasions porta als retratats a fer-se representar com qui no són, sovint equiparant-se a personatges mitològics. La disfressa o fals autoretrat és també un recurs adoptat per alguns artistes contemporanis per tractar altres qüestions.

L’AUTORETRAT I ALTRES ÉSSERS ESTIMATS:
En l’altre extrem, el de les persones, trobem l’autoretrat usualment com la recerca de la veritat. Quan els artistes es retraten a ells mateixos o als seus éssers estimats és quan ens trobem davant retrats de persones. Són els retrats sincers. Alhora, l’autoretrat esdevé tot un subgènere dins el retrat.

DEL RETRAT AL SERVEI DEL PODER A LA DEMOCRATIZACIÓ DEL RETRAT:
El retrat ha sofert un procés de democratització en el que la invenció de la fotografia hi juga un paper fonamental.

DE LA MÍMESI A LA LLIURE EXPRESSIÓ: EL PAPER DE LA FOTOGRAFIA EN L’EVOLUCIÓ DEL RETRAT PICTÒRIC
Tradicionalment l’art ha volgut imitar la natura (mímesi), és dir, representar fidelment la realitat. L’aparició de la fotografia marca un abans i un després en aquest sentit: allibera la pintura del deure de representar i li permet explorar nous camps com l’expressió i l’ús introspectiu o aleatori del color fins arribar a l’abstracció.

EL RETRAT COM EXCUSA
En l’art contemporani, a partir dels anys 60, molts i moltes artistes, empren el retrat – i sobretot l’autoretrat- com excusa per transmetre idees, conceptes, per reivindicar posicionaments i per combatre desigualtats socials.

QUI MIRA A QUI? RETRATS QUE ENS APEL·LEN COM ESPECTADORS:
Els retrats es feien i es fan generalment per tal de ser contemplats. Un cop retratada la persona esdevé objecte de contemplació, als museus, a les cases, als palaus... malgrat hi ha retrats que ens fan donar compte que els estem mirant, que ens desafien i ens miren a nosaltres. En darrera instància, ens fan prendre consciència del nostre paper com espectadors: ens posicionen.

ELS LÍMITS DEL RETRAT:
La disparitat de tècniques, determinades pràctiques artístiques radicals de l’actualitat o, simplement, la idealització del retratat fa que ens preguntem sovint si estem realment davant d’un retrat. Quan podem parlar o deixar de parlar de retrats?

Curs impartit per Isabel Maria Galmés al Casal Son Tugores d'Alaró.

UN TRAVESTI DEL SEGLE XVIII

RIGAUD,

Retrat de LLuís XIV, 1701

Per alguns dels alumnes de 2n cicle de primària del CP Joan Mas de Pollença, Lluís XIV era un travesti. Fa gràcia. No fa molts anys es parlava, i hi ha qui encara ho fa, d’estil Lluís XIV, així com de l’estil isabelí… semblen expressions ràncies, si més no acadèmiques. Aquestes nomenclatures no eren gratuïtes. Les corts i els reis marcaven les modes. Si ens remuntéssim a l’origen de les sabates de tacó –l’element més aparentment femení que porta el monarca- veuríem com fou precisament ell el precursor d’aquest tipus de calçat, a causa del complex que li podia provocar la seva baixa estatura: el seu ego no podia tolerar que ningú el mirés per sobre l’espatlla. Per això es feu enlairar sobre uns tacons.
L’anècdota de com els nins qualifiquen Lluís XIV de travesti ens conta moltes coses. La més evident és com les obres d’art i concretament els retrats evidencien els canvis de modes, usos i costums en les diferents èpoques històriques i, per tant, el gran valor documental que tenen. Alhora, el canvi de mentalitat d’una època a una altra, el fet que qui abans provocava reverències ara provoqui rialles en els més joves. En primera instància pot fer gràcia l’ocurrència dels nins, però si l’analitzem denota una mentalitat molt encaselladora per trobar-nos en el segle XXI, i és aquella mentalitat divisòria entre aparença masculina i aparença femenina, un tant emparentada amb la idea retro de blau per ells i rosa per elles que resulta que encara hi ha qui té en compte. Els pantis i els tacons són peçes de vestit femenines en l’inconscient col·lectiu, i els mascles que els porten tenen un nom: travestis. Contra aquest encasellament, aquests clixés preestablerts, és contra el que lluita fa dècades la teoria queer. Es tracta d’una branca del feminisme més crítica i radical que, entre altres coses, fa incís en com en el llenguatge -l’autodenominació queer és tota una declaració d’intencions- és el primer símptoma per detectar les discriminacions sexistes i els clixés excessivament rígids de la nostra societat respecte al que es suposa que ha de ser femení i masculí. I és que el llenguatge diu molt de la societat que el genera. Les queer aboguen per la indistinció entre masculí i femení, per l’eliminació d’etiquetes, l’hibridisme, l’androgínia... per fer-ne un resum ràpid i superficial.
Tal vegada podria sonar un poc pedant “estil Lluís XIV”, un tant retrògrad per una orella jove, i si ho pensem és força més tolerant o s’ajusta més a la realitat que dir que era un travesti. És força irònic que la imatge d’un tirà tal com el rei Sol, amb tot el que implica la seva figura, ens doni després de tres segles una lliçó de tolerància.
Per altra banda em pregunto: devia existir la paraula travesti o algun equivalent en aquella època? Perquè, si vols conèixer una societat, analitza el seu llenguatge: el que pots descobrir... és collonut! (vagi per dit).


Text de: Bel Maria Galmés