Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

21 d’oct. 2008

Una de... PAISATGE


BLEDA I ROSA, "Sagunto, primavera de 219 a.C.", de la sèrie "CAMPS DE BATALLA".
El fet que el terme paisatge remeti a un gènere pictòric pot donar lloc a equívocs i encasellar injustament aquest tema tan ric, variat i interdisciplinar. Tota una sèrie de pràctiques artístiques posen de manifest com el paisatge és molt més que susceptible de ser representat. Ja dins l'àmbit representatiu trobem infinites avariants: paisatges romàntics, realistes, puntillistes, expressionistes, surrealistes... Però la relació de l'art amb el paisatge va molt més enllà, especialment des dels anys 60 del segle XX, i l'art pot també intervenir en el paisatge, el pot manipular, interpretar, investigar... Molt més subtil que tot això -i d'aquí la seva grandesa- és el tractament que donen els artistes Bleda i Rosa al paisatge en la sèrie "Camps de batalla": recorren tota la geografia espanyola (en el cas d'altres sèries també recorren altres països) i fotografien indrets on han ocorregut batalles en algun moment de la història. Aquesta en concret ens remet a un temps molt llunyà. Aquest acte transcendeix el paisatge, que esdevé -com el retrat en aquella fotografia de Nan Goldin- una excusa, una excusa per parlar del record, de la memòria, del que evoquen els llocs, del temps que transcorre i esborra els fets, del joc entre realitat i aparença... si bé la presentació impecable i de gran format amb que transmeten aquests camps de batalla fa del paisatge també un element important en la seva obra. El paisatge és molt més del que es veu.
Text de: Bel Maria Galmés

Una de... RETRAT

Nan Goldin: "Retrat un mes després de ser apallissada", 1984
EL RETRAT-DENÚNCIA
Aquest retrat forma part del grup de retrats que he batejat amb el nom de "Retrat com excusa" i correspon a aquells retrats, especialment els realitzats en els anys 60 i majoritàriament per artistes dones, que servien d'excusa per tractar altres temes. Són retrats emparemtats amb l'art conteptual. L'art conceptual prioritza en concepte en detriment de l'objecte, del que sovint prescindeix. El contingut en detriment del continent. En aquest cas -tot i que no es pot parlar d'art conceptual- el continent és estratègicament important, és el reclam per a la reflexió. Molts i moltes artistes dels anys 60 empraren el retrat i especialment l'autoretrat per a la reivindicació de temes de caire social i també per a la denúncia, com és el cas de Nan Goldin. Aquesta imatge no ens deixa indiferents i és el que persegueix. Per tant no apel·la sols a l'intel·lecte, sinó també a la nostra sensibilitat. L'artista ho mostra, a partir d'aquí cada qual és lliure de pensar i de fer el que trobi oportú. Alguns giraran la cara a una altra banda, al·legant que això no és art perquè no hi ha bellesa. Però sens dubte aquests mateixos se'n recordaran més d'aquesta imatge que de qualsevol altre rostre formós que hagin pogut veure en un anunci publicitari.
Text: Bel Maria Galmés

9 d’oct. 2008

Una de... EMOCIONS

EL CRIT
És difícil prescindir d'aquesta imatge quan es tracten les emocions en l'art. El crit d'Edward Munch. El gran precedent dels expressionistes, els pintors de les emocions, de l'expressió dels sentiments. Tan un com els altres es servien especialment del color per a la plasmació de l'estat anímic. És curiós, però, com es dóna una espècie de contradicció entre els sentiments que transmet aquesta pintura, tan per la figura central com pel títol
-d'angoixa, desesperació... - amb els colors emprats: groc i taronja, colors generalment associats a l'alegria i el bon humor, al sol. Estan entre els colors preferits pels nins, no abans de l'aclamat vermell, és clar. Però si recorrem a les arrels etimològiques -que expliquen tantes coses de la vida- trobarem un fet ben curiós: en anglès "cridar" i "groc" comparteixen la mateixa arrel etimològica: crit es diu yell (cridar to yell), com yellow: groc.
Això ens remet a l'expressió en català de "colors cridaners" (o en espanyol colores chillones), curiosa expressió tenint en compte que els crits ens entren per l'oïda i, malgrat, l'apliquem solament als colors que percebem per la vista. Tot i que la impressió que ens fa cada color és molt subjectiva, aquests colors solen estar emparemtats amb els colors "alegres" (gammes de vermells i groc, colors càlids generalment).
Val a dir que amb els nins aquesta pintura té un gran èxit, molts d'ells consideren que el personatge que crida és un fantasma -tal vegada per l'aparença un poc etèria del seu cos-, mentre que altres fan elaborades teories de per què crida, generalment vinculades als dos personatges (vaquers, segons molts nins) del fons. També els agrada molt sentir la història del robament del quadre al Museu Munch d'Oslo.
Text de: Bel Maria Galmés

8 d’oct. 2008

UNA DE... PAISATGE

... COM QUI NO VOL LA COSA...
Al segle XV el terme “artista” tot just es començava a perfilar i encara estava molt allunyat de la idea que en tenim avui. La idea d’artista era més propera a la d’artesà. Haurien de passar segles perquè l’artista creés el que li vengués en gana – exceptuant-nes els esbossos i estudis que, a la llarga, han esdevingut obres d’art com, per exemple, el retrat al carbó que feu Albert Durero a la seva mare, els autoretrats de Leonardo, per no dir tots els seus esbossos-. Pensem que els materials eren cars, i els artistes realitzaven les teles que els encarregaven, per tant, havien de pintar i esculpir el que els era encomanat. Així i tot no podien evitar exprimir al màxim l’espai de llibertat que els era atorgat. En aquesta època -i fins el segle XIX- el paisatge era un gènere menyspreat en l’art. Tot i així, Jan Van Eyck, com molts altres artistes, no podien evitar captar la bellesa de la natura i recrear-se en la seva representació minuciosa, com no podia ser d’altra manera en el cas d’un pintor flamenc.
Vegem-ne aquest altre detall on es pot apreciar el virtuosisme del pinzell de Jan van Eyck.

Així, des del segle XV, els pintors més agosarats, inquiets o, simplement, admirats pels paisatges, començaren a obrir finestres en pintures d’altres temàtiques (mitològiques, religioses i històriques especialment) per a poder representar paisatges. En aquesta obra la finestra oberta en una temàtica religiosa ocupa un protagonisme inusitat: esdevé la part central de l’obra i, alhora, el paisatge de fons esdevé el punt de fuga de la perspectiva que es remarca amb les rajoles del sòl. Una obra plenament renaixentista, ara bé: del nord.
Text de: Bel Maria Galmés