Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

29 de març 2011

TEXTOS D'EXPOSICIONS

En motiu de l'exposició que s'inaugurarà dissabte a l'Església Vella, comparteixo el text que vaig realitzar a ESCAP, Centre d'Art i Paisatge en motiu de l'exposició de Ferran Aguiló ara farà dos anys.


L’art és una estratègia contra l’estranyesa del món
Hans Robert JAUSS

L’obra de Ferran Aguiló fa que certes etiquetes i conceptes artístics quedin vacus, irrisoris. Es podria emparentar amb l’art povera per l’ús de materials pobres com la llana o el plàstic, o parlar de la modernitat implícita en l’ús de materials “extra-artístics” que es donà en els anys 60 dins la línia rupturista amb l’escultura tradicional, aquella escultura de pedestal, associada a materials nobles i a la idea de monument... Fins i tot, lligant amb l’ocasió d’aquesta exposició en un centre d’art i paisatge, es podria fer venir bé i parlar de l’ecologia implícita en el gest de reciclatge... Però tot això esdevindrien paraules buides d’historiador àvid d’encasellar i, tanmateix, poc ens diria de l’obra d’aquest artista.

El fet que els materials de les seves escultures siguin sovint objectes trobats s’allunya d’aquell gest irreverent inaugurat per Duchamp i no respon tampoc a una voluntat expressa de reciclar, sinó a una necessitat, la de crear. L’ús de ferros, canonades, somiers o llana en l’obra de Ferran Aguiló és tan senzill com que estan allà, com el fasser al corral i les canyes devora el safreig. L’art de Ferran Aguiló simplement ocorre, i en tant que necessari –és dir, autèntic- defuig discursos superflus.

En aquest sentit tampoc s’escau la contraposició figuració – abstracció que s’ha volgut veure alguna vegada en la seva obra. La figuració respondria suposadament a una etapa anterior o a algunes obres puntuals, mentre que l’abstracció vendria donada pel predomini del cercle en l’obra més recent. El conjunt de la seva obra transcendeix aquests clixés perquè en ella tot es barreja: el crit surt de l’arbre , el cercle és també un para-sol... La mateixa idea de cosmos hi ha en una fulla de fasser que en l’aparent buit del cercle, en una arrel que en la immensitat del cel estelat.

L’artista ens convida a mirar el cel, en l’obra que és un somier flanquejat per dos cercles, dels que surten unes primes arrels – o són tentacles d’algun animal marí?-. Res no és casual. És prou coneguda la simbologia del cercle en relació amb l’univers: el temps cíclic, la unicitat... la forma perfecta dels grecs. Perquè encara que en altres obres es cerqui l’Origen s’intueix que aquest potser no existeix o no s’ajusta a la idea de temps que hi ha en la nostra ment, un origen lligat a unes arrels, a una illa, a un temps lineal, a una història particular.

Diuen que la veritat està en el nostre interior, que és de llana: càlid i blanet. “Tocar el centre es fer diana” –diu l’artista- però s’interposa l’exterioritat, l’aparença i la complexitat de les relacions, la Separació i l’Enfrontament. Quin camí s’ha de recórrer per trobar l’Origen? Cap a dins, que allò particular conté l’universal.

L’art de Ferran Aguiló no es mental, sinó que apel•la a la consciència. Tal vegada és per això que defuig la verborrea del crític. Des de l’emoció –el Goig, el Desig... – convida a la reflexió, a demorar-se: aquell demorar-se que, en l’experiència estètica, fa que ens connectem amb l’eternitat, que ens dóna una certa idea del món, la que cadascú vulgui trobar. Es diu que la tasca del crític d’art consisteix en reprendre el discurs de l’artista on aquest l’ha deixat, jo avui prefereixo tombar-me a mirar el cel, en silenci.

Text de: Bel Maria Galmés Burguera