Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

21 d’oct. 2008

Una de... PAISATGE


BLEDA I ROSA, "Sagunto, primavera de 219 a.C.", de la sèrie "CAMPS DE BATALLA".
El fet que el terme paisatge remeti a un gènere pictòric pot donar lloc a equívocs i encasellar injustament aquest tema tan ric, variat i interdisciplinar. Tota una sèrie de pràctiques artístiques posen de manifest com el paisatge és molt més que susceptible de ser representat. Ja dins l'àmbit representatiu trobem infinites avariants: paisatges romàntics, realistes, puntillistes, expressionistes, surrealistes... Però la relació de l'art amb el paisatge va molt més enllà, especialment des dels anys 60 del segle XX, i l'art pot també intervenir en el paisatge, el pot manipular, interpretar, investigar... Molt més subtil que tot això -i d'aquí la seva grandesa- és el tractament que donen els artistes Bleda i Rosa al paisatge en la sèrie "Camps de batalla": recorren tota la geografia espanyola (en el cas d'altres sèries també recorren altres països) i fotografien indrets on han ocorregut batalles en algun moment de la història. Aquesta en concret ens remet a un temps molt llunyà. Aquest acte transcendeix el paisatge, que esdevé -com el retrat en aquella fotografia de Nan Goldin- una excusa, una excusa per parlar del record, de la memòria, del que evoquen els llocs, del temps que transcorre i esborra els fets, del joc entre realitat i aparença... si bé la presentació impecable i de gran format amb que transmeten aquests camps de batalla fa del paisatge també un element important en la seva obra. El paisatge és molt més del que es veu.
Text de: Bel Maria Galmés

Una de... RETRAT

Nan Goldin: "Retrat un mes després de ser apallissada", 1984
EL RETRAT-DENÚNCIA
Aquest retrat forma part del grup de retrats que he batejat amb el nom de "Retrat com excusa" i correspon a aquells retrats, especialment els realitzats en els anys 60 i majoritàriament per artistes dones, que servien d'excusa per tractar altres temes. Són retrats emparemtats amb l'art conteptual. L'art conceptual prioritza en concepte en detriment de l'objecte, del que sovint prescindeix. El contingut en detriment del continent. En aquest cas -tot i que no es pot parlar d'art conceptual- el continent és estratègicament important, és el reclam per a la reflexió. Molts i moltes artistes dels anys 60 empraren el retrat i especialment l'autoretrat per a la reivindicació de temes de caire social i també per a la denúncia, com és el cas de Nan Goldin. Aquesta imatge no ens deixa indiferents i és el que persegueix. Per tant no apel·la sols a l'intel·lecte, sinó també a la nostra sensibilitat. L'artista ho mostra, a partir d'aquí cada qual és lliure de pensar i de fer el que trobi oportú. Alguns giraran la cara a una altra banda, al·legant que això no és art perquè no hi ha bellesa. Però sens dubte aquests mateixos se'n recordaran més d'aquesta imatge que de qualsevol altre rostre formós que hagin pogut veure en un anunci publicitari.
Text: Bel Maria Galmés

9 d’oct. 2008

Una de... EMOCIONS

EL CRIT
És difícil prescindir d'aquesta imatge quan es tracten les emocions en l'art. El crit d'Edward Munch. El gran precedent dels expressionistes, els pintors de les emocions, de l'expressió dels sentiments. Tan un com els altres es servien especialment del color per a la plasmació de l'estat anímic. És curiós, però, com es dóna una espècie de contradicció entre els sentiments que transmet aquesta pintura, tan per la figura central com pel títol
-d'angoixa, desesperació... - amb els colors emprats: groc i taronja, colors generalment associats a l'alegria i el bon humor, al sol. Estan entre els colors preferits pels nins, no abans de l'aclamat vermell, és clar. Però si recorrem a les arrels etimològiques -que expliquen tantes coses de la vida- trobarem un fet ben curiós: en anglès "cridar" i "groc" comparteixen la mateixa arrel etimològica: crit es diu yell (cridar to yell), com yellow: groc.
Això ens remet a l'expressió en català de "colors cridaners" (o en espanyol colores chillones), curiosa expressió tenint en compte que els crits ens entren per l'oïda i, malgrat, l'apliquem solament als colors que percebem per la vista. Tot i que la impressió que ens fa cada color és molt subjectiva, aquests colors solen estar emparemtats amb els colors "alegres" (gammes de vermells i groc, colors càlids generalment).
Val a dir que amb els nins aquesta pintura té un gran èxit, molts d'ells consideren que el personatge que crida és un fantasma -tal vegada per l'aparença un poc etèria del seu cos-, mentre que altres fan elaborades teories de per què crida, generalment vinculades als dos personatges (vaquers, segons molts nins) del fons. També els agrada molt sentir la història del robament del quadre al Museu Munch d'Oslo.
Text de: Bel Maria Galmés

8 d’oct. 2008

UNA DE... PAISATGE

... COM QUI NO VOL LA COSA...
Al segle XV el terme “artista” tot just es començava a perfilar i encara estava molt allunyat de la idea que en tenim avui. La idea d’artista era més propera a la d’artesà. Haurien de passar segles perquè l’artista creés el que li vengués en gana – exceptuant-nes els esbossos i estudis que, a la llarga, han esdevingut obres d’art com, per exemple, el retrat al carbó que feu Albert Durero a la seva mare, els autoretrats de Leonardo, per no dir tots els seus esbossos-. Pensem que els materials eren cars, i els artistes realitzaven les teles que els encarregaven, per tant, havien de pintar i esculpir el que els era encomanat. Així i tot no podien evitar exprimir al màxim l’espai de llibertat que els era atorgat. En aquesta època -i fins el segle XIX- el paisatge era un gènere menyspreat en l’art. Tot i així, Jan Van Eyck, com molts altres artistes, no podien evitar captar la bellesa de la natura i recrear-se en la seva representació minuciosa, com no podia ser d’altra manera en el cas d’un pintor flamenc.
Vegem-ne aquest altre detall on es pot apreciar el virtuosisme del pinzell de Jan van Eyck.

Així, des del segle XV, els pintors més agosarats, inquiets o, simplement, admirats pels paisatges, començaren a obrir finestres en pintures d’altres temàtiques (mitològiques, religioses i històriques especialment) per a poder representar paisatges. En aquesta obra la finestra oberta en una temàtica religiosa ocupa un protagonisme inusitat: esdevé la part central de l’obra i, alhora, el paisatge de fons esdevé el punt de fuga de la perspectiva que es remarca amb les rajoles del sòl. Una obra plenament renaixentista, ara bé: del nord.
Text de: Bel Maria Galmés

5 de set. 2008

Una de... RETRAT o EMOCIONS

ÀFRICA ENS MIRA
Fotografia de Pep Bonet

La majoria de retrats, especialment els pictòrics, quan els veim penjats als museus, a les cases... sembla que estiguin a la nostra disposició, els retratats semblen models per a ser observats. Però hi ha retrats que inverteixen la situació: ens interpel·len. Passem nosaltres a ser els observats. Potser el més cèlebre en aquest sentit és Las Meninas de Velàzquez. També és el cas d'aquesta fotografia de Pep Bonet, magistralment presa emfatitzant la mirada d'aquest nin de Kènia: aquí no interessava documentar les faccions d'aquest nin, sinó aquests ulls que ens diuen tantes coses. Aquests ulls de vell en un nin, aquests ulls que no hi veuen i ens fan de mirall, als occidentals: mireu Àfrica! No gireu la cara a la realitat, perquè la realitat vos mira. Qui es sent indiferent davant aquesta imatge? On són els límits del retrat? Qui es sent retratat aquí?
Text de: Bel Maria Galmés

UNA DE.... Emocions

MOSTRAR, AMAGAR O INSINUAR?


De vegades algunes emocions ens sobrepassen, no es poden qualificar amb paraules: aquestes no són suficients. Tal és el cas de l'Holocaust. A nivell de representació, aquest va ençatar tot un debat que tal vegada mai es clogui i avui dia està encara al dia arrel de les imatges d'horror mostrades als mitjans de comunicació: és ètic mostrar les imatges d'horror? Godard deia que el gran error del cinema havia sigut no assistir a aquells moments històrics de masacre humana que protagonitzaren els jueus i altres col·lectius en mans dels nazis. Altres sostenen el contrari. Un exemple és una obra molt suggerent d'Alfredo Jaar que es pogué veure a l'exposició "En Guerra" (CCCB) que consistia en capses negres tapades que a dintre contenien imatges -verídiques- del genocidi de Ruanda.
En un terme mig trobem la suggerència de Boltanski: Canada era l'habitació on els jueus deixaven la roba abans d'anar a la cambra de gas, Boltnaski ens mostra roba usada que bé podria ser aquella, bé podria ser la nostra... Sense voler caure en la vulgaritat, en el món de l'erotisme ocorre el mateix: sovint és més excitant una imatge eròtica que una pornogràfica. Al parer d'alguns, entre els que m'incloc, la muntanya de cadàvers desnodrits dels camps de concentració és una imatge pornogràfica en sentit negatiu: massa explícita. Fa mal mirar-la, i aquesta és la raó que argumenten els que hi estan a favor: ens ha de fer mal per aprendre, perquè no torni a passar, i tenen raó. Però no oblidem que parlem d'art. On està el límit entre imatge artística i periodística? Entre realitat i ficció? L'art implica una certa estetització de la realitat, i l'estètica no es pot deslligar de l'ètica...

NOTA: Mesos després d'escriure aquest text i amb l'horror ocorregut a Palestina em fa pensar fins quin punt és lícit per part meva parlar en aquests moments de l'holcaust, quan els hereus de les víctimes d'aquest, ells precisament, estan provocant el mateix sofriment a la gent de Gaza. Un horror no lleva l'altre, és clar, però em considero amb el deure de viure el temps present i prioritzar la denúncia d'allò que està succeïnt ara. Quants artistes i de quines maneres ens mostraran la barbàrie soferta pel poble palestí de mans de l'exèrcit israelià? Com Boltanski, els caldrà aguditzar l'ingeni per tractar aquest tema de manera estètica. En aquest sentit i en relació al debat de veure o no imatges d'horror, fa unes setmanes em van arribar a les mans fotografies de palestins assassinats, majoritàriament nins, que no vaig poder soportar mirar. Me les van enviar perquè les reenviés a mode de denúncia, però feren tota sensibilitat, almenys la meva, pel que vaig optar per l'opció d'Alfredo Jaar: no les vaig enviar, però les guardo, les conservo com la prova d'un crim.
Text de: Bel Maria Galmés
Agraïments: Xavier Antich

18 d’ag. 2008

EL RETRAT

La dama de la permanent.
El retrat és més que un gènere pictòric. L'afany de retratar-se acompanya les persones des dels albors de la història. Tal vegada el desig de perdurabilitat és el que mou a les persones en l'afany de retratar-se. Avui dia amb l'auge de les noves tecnologies i l'excés d'imatges que ens arriben oblidem la seva importància. El retrat comporta una càrrega humanística de gran valor: ens parla, en primera instància, de la persona retratada, però també del retratista, de la tècnica que emprà, de l'època en que es realitzà, hi ha retrats que ho semblen però no són retrats, hi ha pintures amb retrats amagats rere suposats personatges històrics o mitològics, hi ha retrats que són disfresses... Els retrats del passat esdevenen fonts documentals de gran valor. Vegem aquest.

Es tracta de "La dama de la permanent" i és un retrat romà del segle I d. C., és un bust de marbre. El pentinat evidencia que era una dona benestant. Els riços es feien amb un aparell anomenat "calamistrum" que era un ferro ovalat que s'encalentia al caliu i després si embolicava el cabell, les dones benestants tenien una esclava que només s'ocupava del seu aspecte personal. La identitat d'aquesta dona és desconeguda, però ens dóna pistes de tot un món, d'una manera de viure. Es denota l'el·litisme en el fet que l'època romana no ens hagi llegat retrats d'esclaus ni servents. Doncs el retrat també ha sofert el seu propi procés de democratització.

Text de: Bel Maria Galmés

17 de juny 2008

Recreart és una empresa amb seu a Mallorca que neix amb la voluntat d'oferir un apropament lúdic a l'art de totes les èpoques, amb especial incís en l'art contemporani, el menys conegut. Amb tal propòsit, per recrear-se en l'art, s'agrupen les produccions artístiques per temes, fet que transcendeix el simple fet artístic per abraçar molts altres aspectes de la realitat com és el territori, la identitat, la mirada, la història, la introspecció, etc. L'art no es pot deslligar de la vida i com a tal, ens afecta a tots. Els usuaris dels tallers oferits per Recreart són en certa manera protagonistes ja que el visionat d'obres d'art ens permet parlar de les coses que ens afecten i que ens interessen. L'art no té per què ser el·litista.
Els nins han estat els primers usuaris dels tallers de Recreart i els han enriquit amb les seves aportacions. Perquè tots tenim alguna cosa a dir i les afirmacions dels nins són sovint les més lúcides.
Els temes en que agrupem aquest repàs per la història de l'art, la geografia i el pensament són fins al moment tres:
- El retrat
- Les emocions en l'art
- El paisatge