Rossana Zaera a la galeria Lluc Fluxà.
Si
l'arbre no et deixa veure el bosc també ocorre
a la inversa: el bosc no et deixa veure l'arbre, la fulla, l'escorça,
l'arrel... La mirada global, ràpida, homogeneïtzadora, entela la visió d'allò més petit que sovint
tenim
al davant i
no veim. I quan hi reparam esdevé tota una revelació: és com quan
de cop i volta repares en un façana o en un detall, com
una
finestra, en un carrer pel que sempre havies passat i penses: com és
possible que no ho hagués vist abans? Llavors la realitat es revela
més bella, més sentida, més coherent.
Això
és el que passa visitant l'exposició de Rossana Zaera “Humanas,
demasiado humanas. Las heridas del alfabeto natural”. A primer cop
d'ull les pintures sobre paper semblen simples línies abstractes,
algunes ens recorden a algun alfabet oriental, fins que veus les
fotografies de detalls de
la naturalesa: ferides. Quan miram un arbre rarament veim les
ferides, això és feina dels artistes, donar visibilitat a allò que
l'ull mundà no sol veure, i no és que no en sigui capaç, és que
està entrenat per veure el bosc.
Però
la lectura d'aquesta exposició presenta altres substrats
interessants com és la noció d'unitat amb la naturalesa, la idea
-cada vegada més estesa- que tots som un, que reprèn aquell sentit
ancestral de la relació de la persona amb la naturalesa que -des de
la prehistòria- era present en totes les creacions humanes abans de
l'humanisme. L'època
del renaixement
aportà grans coses a la història de la humanitat però també en
restà, l'home com a nou centre del món perdé la perspectiva del
que era en realitat el seu lloc en el món, les seves ferides
esdevingueren més transcendentals que
la resta
i
el paisatge es
reduí a objecte
que es podia representar, domesticar... així es perdé aquella
connexió amb la naturalesa que tenien els humans des de temps
primitius i
s'inaugurà un llarg període materialista en el món occidental que,
accentuat pel racionalisme cartesià, m'atreviria a dir que s'ha
allargat fins als nostres dies. Ara precisament la crisi materialista
ha portat a un naixent canvi de valors que just es comença a veure i
vaticina importants creacions artístiques: els temps convulsos són
els que han donat sempre les millors obres d'art.
Aquesta
situació
vista des d'un context més ampli
es
manifesta en una
creixent espiritualitat que s'està experimentant en l'actualitat i
que restableix
els valors del món primitiu i en l'art es manifesta a través de la recuperació de
la seva essència i no tan en la forma -com ja es donà a principis del
segle XX amb la influència de les màscares africanes i l'art
oriental-.
Ja ho apuntava llavors Kandinsky en el seu imprescindible assaig “De
l'espiritual en l'art”.
Es tracta d'una manera d'entendre el
món en la que la ferida de l'arbre és -com veu Zaera- la mateixa
ferida de l'home, el qual es sap com a part d'un tot i no com ens
separada. Malgrat, el títol “Humanes, massa humanes” -en un
gest de complicitat amb Nietzsche- pot donar lloc a un ventall
d'interpretacions respecte al sentit que li vol donar l'autora qui,
no oblidem, ens parla de la bellesa de les ferides. Humanes en tant
que similars a les nostres cicatrius? En aquest cas no deixa de ser
una visió antropocèntrica. Humanes en tant que provocades -les
ferides- pels humans? Una visió crítica, com insinua també
l'expressió del filòsof. Obert queda, com una ferida.