Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

9 d’oct. 2008

Una de... EMOCIONS

EL CRIT
És difícil prescindir d'aquesta imatge quan es tracten les emocions en l'art. El crit d'Edward Munch. El gran precedent dels expressionistes, els pintors de les emocions, de l'expressió dels sentiments. Tan un com els altres es servien especialment del color per a la plasmació de l'estat anímic. És curiós, però, com es dóna una espècie de contradicció entre els sentiments que transmet aquesta pintura, tan per la figura central com pel títol
-d'angoixa, desesperació... - amb els colors emprats: groc i taronja, colors generalment associats a l'alegria i el bon humor, al sol. Estan entre els colors preferits pels nins, no abans de l'aclamat vermell, és clar. Però si recorrem a les arrels etimològiques -que expliquen tantes coses de la vida- trobarem un fet ben curiós: en anglès "cridar" i "groc" comparteixen la mateixa arrel etimològica: crit es diu yell (cridar to yell), com yellow: groc.
Això ens remet a l'expressió en català de "colors cridaners" (o en espanyol colores chillones), curiosa expressió tenint en compte que els crits ens entren per l'oïda i, malgrat, l'apliquem solament als colors que percebem per la vista. Tot i que la impressió que ens fa cada color és molt subjectiva, aquests colors solen estar emparemtats amb els colors "alegres" (gammes de vermells i groc, colors càlids generalment).
Val a dir que amb els nins aquesta pintura té un gran èxit, molts d'ells consideren que el personatge que crida és un fantasma -tal vegada per l'aparença un poc etèria del seu cos-, mentre que altres fan elaborades teories de per què crida, generalment vinculades als dos personatges (vaquers, segons molts nins) del fons. També els agrada molt sentir la història del robament del quadre al Museu Munch d'Oslo.
Text de: Bel Maria Galmés