Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

26 de nov. 2013

PETER ZIMMERMANN. METAPINTURA

Zimmermann, Pond 1, 2006 resina epoxídica sobre llenç.

L’ús de materials industrials fan que l'obra de Peter Zimmermann es pugui literalment trepitjar, com es demostrà a Arco en l'edició de 2008. Però l’originalitat de Zimmermann no es limita a aquest fet sinó que inventa una tècnica pròpia amb uns ressons conceptuals que van més enllà de la pura pintura. L’artista pinta amb resines epoxídiques o epoxi, que és una substància sòlida d’ús industrial altament inflamable i insoluble a l’aigua, que s’aplica tan com adhesiu en la construcció de cotxes, avions,etc., com també per  recobrir barques i altres vehicles nàutics; per revestir sistemes elèctrics com generadors; i també en pintures i acabats en superfícies i objectes d’alta resistència com sòls, contenidors, etc., ja que permet evitar la corrosió i la oxidació. 
Malgrat, el procés invisible es dóna abans, a l’hora de fer la composició. L’artista parteix sempre d’altres imatges, bé sigui de pintures seves anteriors o d’arxius digitals, imatges trobades... Al llarg dels anys ha anat col·leccionant unes mil imatges que té a l’ordinador i les empra per fer les seves obres. L’artista les manipula informàticament i llavors les imprimeix en un acetat que projecta sobre la tela, llavors crea les formes projectades amb l’epoxi. L’origen d’aquesta tècnica tan personal fou casual, quan al 1995 un error informàtic feu que es mesclessin les imatges desordenadament i el resultat li agradà.  En tot això hi ha un rerefons que transcendeix la pura pintura (alguns l’han anomenat “Metapintura”) ja que, en darrera instància, ens parla de les possibilitats de representació i de la pintura mateixa, del qüestionament de la realitat visible o la relació entre la realitat i l’aparença, entre l’original i la còpia...

Veiem com els resultats d’aquest procés poden divergir considerablement, malgrat el més usual són els colors cridaners que veiem en l’obra Pond I (2006). Quan hom mira aquesta pintura, de consistència vidriosa, transparent, que sembli que no ha acabat d’eixugar, no sembla feta amb un material tan resistent. A Màlaga (CAC, 2006) li feren una exposició que la titularen Capas de gelatina, realment ho recorda. De fet, els colors estridents que no es troben en la natura amb aquesta textura tant particular fan pensar en una artificialitat que ha fet definir la seva obra de psicodèlica, l’artista diu que molts li han preguntat si es droga quan pinta (no ho fa). En l’abocament d’aquesta pintura, que aplica sobre tela, també intervé l’atzar, un atzar controlat que ha fet que se’l volgués emparentar amb l’Action Painting nordamericà, res més lluny de la realitat, ja que Zimmermann va molt més enllà i té un component cerebral que no trobem en aquell moviment, a part de tot el procés informàtic que segueix del que resulta una obra extremadament personal i única. 

Aquesta obra s'exposà a Sa Nostra en la mostra "Plasticismes. Pràctiques Abstractes d'Avui" (2008), comissariada per Biel Amer i coordinada per Eva Mulet i Karin Giacobbi, en la que Recreart realitzà la didàctica que consistí en l'elaboració i realització de visites guiades, visites escolars i tallers per a nins.