Escaping Criticism, Pere Borrell del Caso, 1874

28 de febr. 2014

El bosc no ens deixa veure l'arbre

Rossana Zaera a la galeria Lluc Fluxà.




Si l'arbre no et deixa veure el bosc també ocorre a la inversa: el bosc no et deixa veure l'arbre, la fulla, l'escorça, l'arrel... La mirada global, ràpida, homogentzadora, entela la visió d'allò més petit que sovint tenim al davant i no veim. I quan hi reparam esdevé tota una revelació: és com quan de cop i volta repares en un façana o en un detall, com una finestra, en un carrer pel que sempre havies passat i penses: com és possible que no ho hagués vist abans? Llavors la realitat es revela més bella, més sentida, més coherent.
Això és el que passa visitant l'exposició de Rossana Zaera “Humanas, demasiado humanas. Las heridas del alfabeto natural”. A primer cop d'ull les pintures sobre paper semblen simples línies abstractes, algunes ens recorden a algun alfabet oriental, fins que veus les fotografies de detalls de la naturalesa: ferides. Quan miram un arbre rarament veim les ferides, això és feina dels artistes, donar visibilitat a allò que l'ull mundà no sol veure, i no és que no en sigui capaç, és que està entrenat per veure el bosc.
Però la lectura d'aquesta exposició presenta altres substrats interessants com és la noció d'unitat amb la naturalesa, la idea -cada vegada més estesa- que tots som un, que reprèn aquell sentit ancestral de la relació de la persona amb la naturalesa que -des de la prehistòria- era present en totes les creacions humanes abans de l'humanisme. L'època del renaixement aportà grans coses a la història de la humanitat però també en restà, l'home com a nou centre del món perdé la perspectiva del que era en realitat el seu lloc en el món, les seves ferides esdevingueren més transcendentals que la resta i el paisatge es reduí a objecte que es podia representar, domesticar... així es perdé aquella connexió amb la naturalesa que tenien els humans des de temps primitius i s'inaugurà un llarg període materialista en el món occidental que, accentuat pel racionalisme cartesià, m'atreviria a dir que s'ha allargat fins als nostres dies. Ara precisament la crisi materialista ha portat a un naixent canvi de valors que just es comença a veure i vaticina importants creacions artístiques: els temps convulsos són els que han donat sempre les millors obres d'art.
Aquesta situació vista des d'un context més ampli es manifesta en una creixent espiritualitat que s'està experimentant en l'actualitat i que restableix els valors del món primitiu i en l'art es manifesta a través de la recuperació de la seva essència i no tan en la forma -com ja es donà a principis del segle XX amb la influència de les màscares africanes i l'art oriental-. Ja ho apuntava llavors Kandinsky en el seu imprescindible assaig “De l'espiritual en l'art”.



Es tracta d'una manera d'entendre el món en la que la ferida de l'arbre és -com veu Zaera- la mateixa ferida de l'home, el qual es sap com a part d'un tot i no com ens separada. Malgrat, el títol “Humanes, massa humanes” -en un gest de complicitat amb Nietzsche- pot donar lloc a un ventall d'interpretacions respecte al sentit que li vol donar l'autora qui, no oblidem, ens parla de la bellesa de les ferides. Humanes en tant que similars a les nostres cicatrius? En aquest cas no deixa de ser una visió antropocèntrica. Humanes en tant que provocades -les ferides- pels humans? Una visió crítica, com insinua també l'expressió del filòsof. Obert queda, com una ferida.  

Cap comentari: